L'Arquitecte

L’arquitecte eclèctic

Puig fou un arquitecte eclèctic.  Massa jove per encasellar tota la seva obra dins del modernisme i massa gran per culminar-la dins del noucentisme. Un eclecticisme  que es produirà en diverses direccions alhora.

D’una banda, el seu enorme coneixement de la història de l’arquitectura el farà incorporar, al llarg de la seva vida professional, influències i elements de l’arquitectura grega, del gòtic, de l’arquitectura àrab, de la de tota la península ibèrica, dels diversos corrents del modernisme europeu i fins de l’arquitectura nord-americana.

Altrament, Puig incorporava influències d’estils diversos en el mateix edifici: columnes jòniques, garlandes noucentistes,  tribunes barroques, finestres medievals, seqüències visuals àrabs, influències medievals alemanyes o dels Països Baixos. Més endavant, seran totes les modalitats europees del modernisme – que coneixia perfectament –  com les belgues de Van der Velde o Víctor Horta, les austríaques de Wagner i d’Olbrich, les angleses de Voysey o les de l’escocès Mackintosh.

Però la influència que més el caracteritza és, sens dubte, la de l’arquitectura gòtica.   Puig es reclama inspirat pel gòtic : “Totes les meves obres han nascut de la mateixa font: un intent de renovar l’art gòtic. No un gòtic de fira….no un gòtic del temps de Lluis XV, gòtic de guix o de cartró pedra, no un gòtic a la Viollet-le-Duc… sinó amb la pretensió de fer reviure son esperit, impregnat de l’art del nostre temps”…

La passió per l’artesania

Per ascendència familiar se sentirà vinculat a la importància dels oficis . Els patrons de la industria de les randes i les puntes de coixí que acompanyaren la seva infantesa, no són aliens als seus dissenys de ceràmica o de serralleria. El forjador Manuel Ballarin, el mosaïcistes Bru o Maragliano, l’estucador Joan Paradís,  el vitrallers Rigalt o Amigó, els escultors Eusebi Arnau, Joan Llimona,  Pere Blay, Alfons Jujol,  el ceramista Enric Monserdà, l’ebenista Gaspar Homar, entre d’altres,  ornamentaran els seus edificis amb excel·lents obres d’art.

Puig era un arquitecte “total”. És sabut de tothom que  era, també,  doctor en Ciències Físiques i Matemàtiques i que havia fet Belles Arts.
A l’Escola d’Arquitectura de Barcelona hi donà classes de resistència de materials i de hidràulica. El coneixement tan profund i extens de tots els moments i elements de l’obra arquitectònica, des del subsòl, passant per l’estructura i acabant amb els més mínims detalls de decoració i del mobiliari, li permetran realitzar les obres en un temps record i una qualitat exquisida.

Puig va ser l’arquitecte de moda de la burgesia catalana: els Raventós, Pich i Pon, Amatller, Baró de Quadras, Casarramona, Bofarull, Terradas, Baladia, Llorach…. foren clients seus;  amb independència de la seva tendència política.
Per la majoria dels quals projectà també  els panteons funeraris com, així mateix,  pels Macià, els Valldaura,  Cambó,  Monserdà,  Dam, entre d’altres.
L’any 1904, en ocasió de celebrar-se el Congrés Internacional d’Arquitectura a Madrid, Puig s’hi presentà amb un llibre editat en francès : “L’oeuvre de Josep Puig i Cadafalch.” Demostrava, així, l’interès que l’arquitectura catalana fos coneguda a l’estranger, de la mateixa manera que en tots els altres àmbits de la cultura ho va intentar i ho va aconseguir, al llarg de la seva vida.

Puig, restaurador de monuments

El nombre de monuments restaurats per Puig no és molt gran. Això sí, d’una gran importància. Parlem de les esglésies visigòtiques de Terrassa, de Sant Joan de les Abadesses, del Palau de la  Generalitat, del monestir de Sant Miquel de Cuixà, de Sant Martí Sarroca, de la Seu de Solsona, de Santa Cecília de Montserrat, del monestir de Sant Benet de Bages, de la catedral de la Seu d’Urgell.

Però, tant com la seva actuació directe en els monuments que restaurà, és important el fet que crearà escola, influint Adolf Florensa, César Martinell o Camil Pallàs.

Obres, Restauracions, Decoracions i Projectes

El següent llistat inclou tota l’obra coneguda de Puig i Cadafalch; ja siguin obres, restauracions, decoracions o projectes no realitzats. La font més abundosa ha estat el llistat de Xavier Barral que consta en el llibre “Josep Puig i Cadafalch, escrits d’arquitectura, art i política”, publicat per l’IEC el 2003.  Aquestes dades s’han complementat i confrontat amb les que consten en el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, amb les de la “Guia Puig i Cadafalch Mataró-Argentona de l’any 2001″,  i amb les que aporta Raquel Lacuesta en la publicació “Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània”, editada per l’IEC, a cura d’Albert Balcells, el 2003.

El propi llibre de Puig, en francès,  L’oeuvre de Puig i Cadafalch de 1904, també aporta dades que no figuren en els llistats anteriors.

Diversos particulars s’han adreçat a la nostra Associació aportant documentació que permet incorporar obres de Puig. Malgrat que aquest llistat sigui probablement, a març del 2019, el llistat més complet, cal dir que hi poden haver dates i/o localitzacions equivocades.

I encara poden constar en el llistat obres repetides, en constar amb noms diferents degut a la compra de la mateixa casa per successius propietaris. Sobretot quan no hi consta la localització, que permetria aclarir que es tracta de la mateixa casa.En diferents fonts les dades i dates no coincideixen.

En alguns casos, en recórrer a les fotografies existents es pot observar que dates que apareixen en la façana, no coincideixen amb les dels diversos inventaris.

El fet que no poques obres de Puig no fossin signades per l’autor, en complica l’inventari que resta, necessàriament, obert. Amb tot, creiem que aquest inventari, per ordre alfabètic de municipis, pot ajudar a estudiosos i particulars a localitzar les obres de Puig.

Aquesta és la intenció de la nostra Associació, que agrairà tota mena de contribució que aclareixi dades i/o aporti nous coneixements sobre l’obra de Puig i Cadafalch.

Esteve Mach i Bosch
Arquitecte
Argentona 2019

Obra Total de Puig

El Polític

L’inici del compromís de  Puig i Cadafalch amb la política el podríem datar a 1886, quan Puig ingressa en el Centre Escolar Catalanista, veritable viver de grans polítics dels anys a venir, com Prat de la Riba o Cambó.

En serà President el curs 1889-90. De fet, però, el seu patriotisme ja l’havia palesat als 16 anys en poemes publicats en “El Semanario de Mataró”.

El 1892 és delegat pel municipi de Mataró a l’Assemblea de les Bases de Manresa, convocada per la Unió Catalanista, que presidia el també arquitecte Domènech i Muntaner.

Sabem que el 1893 ja era membre de la Lliga de Catalunya, enquadrat en la secció de Literatura i Belles Arts.

Entre el 1890 i el 1900, Puig escriu sovint a “La Renaixença”, des d’on critica el caciquisme polític i reivindica l’estudi i la posada en valor de l’arqueologia i de l’arquitectura pàtria, com camí per arribar a l’ànima del país, a les essències de la nació catalana.

Domènech i Muntaner publicaria el manifest “Vers una arquitectura nacional” que va en la mateixa direcció i Prat de la Riba, en les primeres planes de “La nacionalitat catalana” (1906) utilitza un llenguatge semblant. Les “formes”, al servei de “fer país”.

El 1901, juntament amb Prat de la Riba, Cambó i d’altres, Puig contribueix a fundar la Lliga Regionalista de Catalunya. El portaveu del nou partit serà “La Veu de Catalunya” que, impulsat per Prat de la Riba, defensarà una actitud molt més intervencionista en la política que no pas ho feia “La Renaixença”.  Puig i Cadafalch en serà un dels escriptors assidus.

El llenguatge emprat per Puig  és contundent; com quan escriu: “…la qüestió catalana no és de bona o mala administració; no és de moralitat administrativa, no és solament de bon o mal govern, sinó que és una qüestió de ser o no ser. Els catalans volem ser millor regits, més ben administrats; més abans que tot volem ser catalans amb tot el que necessita un poble per existir”…

El 1901 és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que mantindrà fins el 1905. S’espera dels nous regidors que canviïn el funcionament corrupte de  la Institució i que hi aportin coneixement tècnic i professional.  I així ho promet Puig en un article a “La Veu de Catalunya” el Gener de 1902.  En tot cas, “L’Esquella de la Torratxa” publica una caricatura on li fa dir a Puig : ”La tasca és colossal / però a mi no m’arredra. / d’aquest mal casalot / no n’ha de quedar pedra sobre pedra.”

El 1906 es crea Solidaritat Catalanacom a reacció als fets del “Cu-Cut” i de “La Veu de Catalunya” i a la Llei de Jurisdiccions.

L’èxit electoral de Solidaritat va permetre que el 1907 Puig i Cadafalch fos elegit Diputat a Corts per Barcelona. En el discurs inicial Puig serà, com sempre, directe.  Enric Jardí en reporta aquest fragment :
“ante este Estado caduco, ante este Estado que no es el órgano adecuado de la variedad de ciudadanos; ante vosotros, representantes de las postrimerias de ese Estado centralista, venimos nosotros, los representantes de la libertat colectiva”…

Es mantindrà en aquest càrrec fins el 1910 intervenint, bàsicament, a favor de la cultura, les infraestructures i les transferències de serveis.

El 1913, Puig i Cadafalch entra a la Diputació de Barcelona; el que li permet treballar colze a colze amb Prat de la Riba, en una tasca que es farà més evident a partir de la creació de la Mancomunitat, el 1914.  Puig serà reelegit Diputat fins el 1923.

Després de la mort de Prat de la Riba, l’Agost de 1917, Puig i Cadafalch, que ja era un dels vuit membres del Consell Permanent de la Mancomunitat, n’és elegit President en vèncer, de forma força ajustada, l’altre candidat, en Joan Rovira i Agelet.

La col·laboració amb polítics de diversa ideologia , iniciada per Prat de la Riba, fou continuada per Puig i Cadafalch. D’una banda, perquè a tots dos els havia calgut fer de la necessitat virtut, atesa la complexitat política que reflectia el mateix Consell Permanent i de l’altra perquè es va produir un moment dolç en que foren nombrosos el polítics que varen saber posar-se al servei de construir el país, abans que cap altra interès partidista. En tot cas, Puig va continuar i concretar el projecte de Prat d’una forma tan idèntica, que les actuacions es confonen i s’atribueixen, sovint, a un o altre protagonista, indistintament.

Puig i Cadafalch fou reelegit en el càrrec de President el 1919, 1921 i el 1923. El 1920 Puig aconsegueix el traspàs de serveis i recursos de les quatre Diputacions catalanes a la Mancomunitat, el que permetrà – encara que dins d’una notable migradesa de recursos – donar una empenta al pressupost i als projectes de la Mancomunitat.

La tasca de Puig com president, tindrà molts fronts oberts. Un de molt important, la lluita a Madrid per aconseguir més autonomia per Catalunya, amb Cambó portant la veu cantant, com ja havia fet en vida de Prat. L’altre front el tenia a Catalunya mateix, amb la radicalització dels partits polítics i sobretot de les centrals sindicals. La lluita entre sindicats i patronals que degenerà en el pistolerisme dels dos bàndols, la influència del triomf dels bolxevics a Rússia (1917), les vagues etc.. portaran a una situació social insostenible.

Albert Balcells té molt ben estudiat aquest període, on la Mancomunitat i el propi President eren cridats per fer arbitratges entre els bàndols enfrontats, amb un èxit molt migrat.Tot plegat porta al cop de Primo de Rivera de 1923. Puig no se’n assabentà fins unes hores abans.

Després que Primo de Rivera acceptés de reunir-se amb el President de la Mancomunitat i de donar-li garanties de respectar el més essencial dels drets de Catalunya, el Consell Permanent de la Mancomunitat va fer públic un comunicat donant suport al general a partir d’aquelles bases.
Cap de les promeses no va ser complerta i el mateix dia que el comunicat de la Mancomunitat apareixia a la premsa, és prohibia el català en corporacions públiques i l’us de la bandera catalana, entre moltes altres vexacions.

Les conseqüències d’aquest fets pesaran com una llosa en les futures valoracions de Puig i Cadafalch com a polític, per be que sigui clara la traïció de Primo de Rivera a la Mancomunitat i al seu President.
A finals de l’any 1923 Puig i Cadafalch s’autoexilia a França per dedicar-se a activitats d’investigació en el camp de l’arquitectura i l’arqueologia.
Quan, el 1930 cau Primo de Rivera, Puig torna a ser diputat a la Diputació de Barcelona. L’esclat de la guerra civil l’obliga a exiliar-se de nou a França, d’on tornarà el 1941.

Cal valorar especialment la seva tasca de mantenir viu l’Institut d’Estudis Catalans, presidint-lo i reunint-lo,clandestinament, a casa seva i el fet de salvar una molt important documentació de la Mancomunitat que, trobada molts anys després, ara és ben conservada en l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Morí el 23 de desembre de 1956, a l’edat de 89 anys i fou enterrat a Mataró, la seva ciutat natal.

Són diversos els historiadors que coincideixen a afirmar que Puig fou més un administrador que un polític. I ell mateix no s’amagà d’afirmar-ho a personatges com Pla o Azorin o en alguns dels seus propis discursos.  Estava convençut que el món dels polítics estava ple de lluites estèrils i partidistes i ell era un home amb un gran sentit pràctic i amb una gran cartera de projectes per tirar endavant.

Acceptà sempre, però, els llocs que el seu partit li designà convençut, molt probablement, de que malgrat les deficiències obvies, només el compromís polític permet de portar a terme les iniciatives importants al servei del país.

Esteve Mach i Bosch
Argentona 2012

L’historiador de l’art i arqueòleg

Josep Puig i Cadafalch és ben conegut com una de les grans personalitats de l’arquitectura modernista catalana. Tanmateix, qualsevol aproximació imparcial a la seva figura el descobreix ben aviat com un treballador incansable i, sobretot, polifacètic, bolcat a activitats variades que, sense desplaçar en cap moment el seu treball com a arquitecte i dissenyador, ens porta a valorar la seva tasca en altres terrenys, de la política a l’arqueologia passant per la història de l’art i, especialment, de l’arquitectura. Dins d’aquesta pluralitat d’iniciatives la restauració també va aflorar com una preocupació mantinguda que es desenvolupa de forma paral·lela i que l’acompanya de forma intermitent. Les seves intervencions en aquest àmbit tindran lloc al llarg de les tres primeres dècades del segle XX.

En certa manera, la seva dedicació a la restauració de monuments pot ser entesa com un punt de trobada, una síntesi de tots els seus interessos i ens mostra fins a quin punt la dedicació de Puig a tots ells es correspon a un plantejament coherent per part seva. Restaurar els vells edificis catalans té per a ell un vessant cívic i patriòtic, pel que té de recuperació dels signes d’una identitat nacional, i això entronca amb la seva dedicació a la política catalanista.

Però aquesta tasca la dur a terme no amb un apassionament romàntic si no amb el rigor científic que parteix del seu profund estudi de les obres. Puig fou el millor coneixedor del seu temps de l’arquitectura catalana antiga, amb un prestigi com a historiador de l’arquitectura medieval que depassa de molt l’àmbit local. En virtut d’aquest doble interès cívic i històric, i de vegades amb el suport d’algunes institucions polítiques i culturals de Catalunya aleshores de creació recent, com l’Institut d’Estudis Catalans o la mateixa Mancomunitat, va tenir ocasió de dirigir i orientar la restauració d’alguns monuments. No oblidem que com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, va promoure la creació de la Junta Autònoma de Museus, convertida al 1907 en la Junta de Museus de Barcelona que presidí.

(Resum del text de Rosa Alcoy i Pere Beseran, “Puig i Cadafalch i la restauració de monuments”. Institut Amatller d’Art Hispànic, 2002).

PRINCIPALS INTERVENCIONS

MONUMENTS HISTÒRICS I JACIMENTS ARQUEOLÒGICS
  • Corbins (Segrià), monument funerari romà.
  • Cuixà, Monestir de Sant Miquel de Cuixà.
  • Empúries, jaciment greco-romà.
  • Favara (Saragossa), sepulcre.
  • Girona, banys àrabs.
  • Montserrat, abadia i Santa Cecília.
  • Ripoll, lauda sepulcral.
  • Sant Benet de Bages, monestir.
  • Sant Jaume de Vilanova, monestir.
  • Sant Joan de les Abadesses, monestir.
  • Sant Llorenç Savall, vidriera.
  • San Martí Sarroca, monestir.
  • Sant Pere de Rodes, monestir.
  • Santa Maria de la Seu d’Urgell, catedral.
  • Solsona, Seu.
  • Tarragona, Seu i Arc de Barà.
  • Terrassa, conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere.

RECONEIXEMENTS INTERNACIONALS EN VIDA

  • Doctor Honoris Causa per la Universitat de la Sorbona de París.
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona.
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat de Friburg, Alemanya.
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, França.
  • Membre corresponent a l’Acadèmia d’Inscripcions i Belles Arts de París.
  • Creació a la Universitat de la Sorbona de París del Centre d’Estudis d’Art i de Cultura Catalana.