CONFERÈNCIA DE F. XAVIER BALADIA

2018-10-26 Conf. X. Baladia (14)

2018-10-26-Conf-X-Baladia-PuigiCadafalch (1) 2018-10-26-Conf-X-Baladia-PuigiCadafalch (5)

 

 

“PUIG I CADAFALCH ENTRE AMICS”

El divendres 26 d’octubre de 2018, al Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona, en Francesc Xavier Baladia, en un acte organitzat per la nostra entitat, ens oferí una interessant conferència titulada “Puig i Cadafalch entre amics”. El conferenciant fou presentat per l’Esteve Mach.

Segons Baladia, Josep Puig i Cadafalch fou un home molt admirat i respectat, però relativament estimat. La visió de la amistat entre els Puig i Cadafalch i els Baladia (emparentats després amb els Fabra) a través de vàries generacions i diversos espais: Argentona, Barcelona, Llafranc i París, ens aportarà una nova perspectiva i uns nous matisos al personatge. I afegí que a partir d’aquesta amistat entendrem la relació amb altres grans personalitats vinculades, com foren Pompeu Fabra, Isabel Llorach, Josep Pijoan, Eugeni d’Ors o Ramon Casas…

Agustí Calvet Gaziel, a les seves Memòries va dir de Puig que “és com un eriçó. Tot punxes, tot bo per dins”. Però va afegir que era molt més complex que això. Fou un personatge polièdric. I afegí que en parlaria a partir de la seva família (les cases, els records, el tarannà, els valors). De l’ amistat de conseqüències històriques. Puig i Cadafach, Fabra i Baladia estudien junts el Batxillerat a l’Escola Industrial. Una amistat que perdura, i marcarà les seves vides.  D’un Puig entre amics.

Puig i Cadafalch: Arquitecte, segons el conferenciant, fou un brillant urbanista, polític, historiador i arqueòleg. El seu padrí Baladia en destaca la seva afecció pel diapasó, el dipòsit d’aigua, el calendari Flammarion, i la radio alemanya (Wagner i Europa). I que Fabra, en canvi, era de de ciències i de lletres. Fou el normalitzador de la llengua catalana i del diccionari.

En Puig i Cadafalch hi ha una altra genialitat. La seva personalitat política impregna l’arquitectura, el Modernisme:  Renaixença romàntica. Una Renaixença que mira a una Europa idealitzada, a Wagner; un modernisme romàntic gòtic de Violet le Duc.

Diu que Puig no tenia «talante», però tenia unes conviccions i una tasca urgent: La Mancomunitat, refer Catalunya en un moment de debilitat d’Espanya. I ell anava per feina. Que per entendre la personalitat de Puig cal entendre el seu entorn vital: la burgesia catalana que era dimonitzada aquí pel socialisme i l’anarquisme i allà pel sobiranisme. Únic cas d’elit econòmica que no és alhora elit política.

Que el seu avi era un empresari tèxtil i alhora molt il·lustrat. Era una classe formada per gent sòbria, seriosa, sempre correctes i distants. Cosmopolites però localistes. Sempre ben vestits i autocontrolats. I només quan tocava eren d’un dramatisme teatral wagnerià. Eren homes una mica franciscans, d’actitud severa, però d’ un entusiasme incansable.

Parlà de la dicotomia Modernisme / Noucentisme: un canvi de paradigma intel·lectual, molt més que l’Art Decó localista català: que el defineix amb els contrasts: Bohèmia/Rigor, Naturalesa/Ciutat,  Anarquia/Ordre, Lletjor-Perfecció, Caprici/Raó, Desmesura/Mesura, Rauxa/Seny.

Parlà del moviment ordenador: La civilització i l’art formin part de la vida quotidiana.

A continuació exposà la seva teoria dels Homenots: de la coincidència històrica de molts personatges destacats. I anomena Puig i Cadafalch, Gaudí, Domenech i Montaner, Sagnier. Jujol, Prat de la Riba, Cambó, Almirall i de Fabra, D’Ors, Xammar, Carles Soldevila, Estelrich, Ferrer i Guàrdia, Alexandre Plana, Rusiñol, Casas, Sert, Masriera, Granados, Albeniz, Mompou, Falla (composa a Catalunya) i també dels Güell, Bertrand, Fabra (Alella), Coll i Regàs, Bertran, Girona, Patxot, Lopez (Verdaguer), Andreu, Corachan, Solé i Roig, Fuster, Trueta, Ramon i Cajal (investiga a Barcelona), Tecla Sala, Carme Karr, Isabel Llorach, Cendrós i Òmniun, Bertrand i la Caballé.

Vet aquí la característica de la societat barcelonina de llavors: el predomini de l’element home sobre l’element cosa. Crec que ens hem entès, diu reproduint una frase pronunciada per Joaquim M. de Nadal, a la seva obra emblemàtica Barcelonerias.

Pompeu Fabra i Puig i Cadafalch formen una acadèmia. Després l’IEC amb la Mancomunitat. Però Fabra amb un sou baix i cap privilegi que anava en tramvia i en canvi Puig i Cadafalch amb xofer. L’amistat condicionà la vida de tots tres. Baladia i Fabra esdevenen cunyats.

Quan Teresa Mestre, l’esposa de Jaume Baladia i Soler, marxa amb Josep Pijoan (IEC i MNAC) serà el seu final i el de l’Eugeni d’Ors. Aquest fet provocà un escàndol de la “Galeria de Catalanes Formoses 1907”. Ramon Casas rebutjà cobrar el quadre. Xavier Nogués va fer una “ben plantada” tapada i rodejada d’homes barallant-se. Puig i Cadafalch els expulsa. Eren dos ideòlegs. Això potser canvià la història de Catalunya.

Referent a la coneguda casa de Can Baladia d’Argentona, Puig no signà els plànols, com era força corrent en aquella època, de les obre d’embelliment de la mateixa però defensa que fou ell l’autor. La flor de la façana, com la de la casa Amatller –obra de Puig al Passeig de Gràcia- té la flor del cacau la qual ha quedat com el símbol de la família.

La casa de la Plaça de Vendre

Francesc Xavier Baladia rememorà els seus records de la casa de la Plaça de Vendre la qual definí com a genial. Tenia esquerdes i un hortet. ”Vam fer l’aperitiu a la Taverna dels pops i vam dinar al porxo”. La casa estava com quan Puig i Cadafalch hi vivia. També amb piles de revistes i diaris. Les obres d’art que faltaven.

Explicà anècdotes de Puig amb el seu avi Baladia i completà la seva conferència amb imatges que van donar més relleu al seu relat.

Acabà amb una cita d’Adolf Loos: “ La moda Art Decó de Lalique causa efecte en lo formal però no pel material, això el fa simpàtic, però Lalique no té raó. Ell ens recorda cruixents sedes i pesats velluts, pelleteria i brocats, el món de Carles V i de l’emperador Maximilià.  Però avui, en l’època dels vestits de seda vaporosos i lleugers en l’època de les blanques pitreres emmidonades i el rigorós negre del frac, aquelles coses es veuen rares. Es clar que ens atrauen aquells vells ornaments. Però qui els voldria dur ara?

La nostra època requereix del guarniment un valor destil·lat. Un extracte de magnificència. És per això que només podem fer servir pels nostres guarniments les més valuoses pedres i teles.

El sentit del guarniment està en el material. El treball del joier hi ha d’estar supeditat.”

I això ens porta al seu llegat, que el seu pretès enemic millor va saber sintetitzar: Era potser un elitista. En el sentit cultural. Elitisme # Mediocritat.

Com a colofó llegí una frase de l’expresident de l’Uruguai,  José Mujica: “Lo que más me preocupa del futuro del mundo es la mediocridad que hay ahora”.

I per cloure la conferència sentencià que Puig i Cadafalch ens llegà, ens deixà, un món on tot el què semblava aparença, era essència.

Foren fetes diverses preguntes al conferenciant que van ressaltar i enriquir la interessant conferència que ens oferí el senyor Francesc Xavier Baladia.

Manuel Cusachs i Corredor

2018-10-26-Conf-X-Baladia-PuigiCadafalch (13)2018-10-26-Conf-X-Baladia-PuigiCadafalch (12)2018-10-26 Conf. X. Baladia (16)

Bookmark the permalink.

Comments are closed