Conferència “PUIG I CADAFALCH PERIODISTA”

El passat dia 9 de maig de 2019 va tenir lloc a l’auditori de la Fundació Iluro de Mataró la conferència “PUIG I CADAFALCH PERIODISTA”  a càrrec de la periodista i historiadora Tate Cabré.

Resum:

Puig i Cadafalch va ser abans conegut com a periodista que com a arquitecte, polític o historiador de l’art. La seva ploma abrandada era un reflex del seu caràcter polèmic i cantellut. Un article de Puig podia paralitzar projectes urbans, com així ho demostra l’article “La destrucció de l’Acròpolis de Barcelona” que va escriure a La Veu de Catalunya el 10 de desembre de 1924, criticant una gran plaça que l’arquitecte Francesc Nebot anava a construir darrere la Catedral; L’article va fer efecte i la plaça no es va fer.

Aquesta conferència sobre “Puig i Cadafalch periodista” es basa en la meva tesi doctoral, encara inèdita, però que es pot consultar en el següent enllaç: http://www.tatecabre.com/?page_id=2634,  emmarcada en els estudis generals d’ Història del Periodisme, i en particular en els d’Hemerografia Registral. Té com a objectiu principal dibuixar el perfil de Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) com a articulista.  Puig i Cadafalch ha estat profusament analitzat com a personatge històric excloent-hi el seu llegat periodístic,  una assignatura que havia quedat pendent. Sovint se l’ha estudiat en les seves 5 dedicacions més conegudes: com a polític catalanista, arquitecte-urbanista, historiador de l’art-acadèmic, arqueòleg-restaurador de monuments i gestor cultural, però no com a articulista en premsa, la sisena de les seves dedicacions, que el converteix en encara més polimòrfic.

Després de fer un recompte de la bibliografia de Puig, amb quasi 600 escrits, i 120 articles d’opinió, i de destacar-ne els aspectes més sorprenents, el compararem als altres articulistes de la seva època per col·locar-lo en context. Així el situarem, en producció, entre Valentí Almirall i Joan Maragall, i en difusió, en el màxim nivell d’internacionalització per l’època a Europa i als Estats Units, on es publicaven els seus assajos i conferències als òrgans de comunicació de les universitats més erudites.

Descobrirem Puig i Cadafalch com a gran comunicador-escriptor quan més aviat se’l considerava un gestor-fundador de plataformes de difusió, com La Veu de Catalunya, l’IEC… Analitzarem de quins temes tracta, amb la sorpresa que escriu més sobre política (discursos i conferències) que sobre història de l’art (llibres, assajos); Desglossarem les característiques de la seva prosa de combat,  furibunda i abrandada i com s’organitzava en campanyes;  Li descobrirem les seves dèries, la misogínia, l’estil, la tècnica; Veurem com ha evolucionat la seva obra escrita, destriarem els quatre millors moments de la seva producció escrita, ;i finalment estudiarem la recepció que ha tingut: com sempre se citen els mateixos articles i en canvi s’ignoren altres d’importants.

Pel que fa als quatre moments comunicatius, la primera etapa (1891-1905) inclou els precedents, dels primers escrits de joventut, i se centra el seu gran primer moment a La Veu de Catalunya, de la qual és fundador, gestor i redactor. És el moment de la ploma abrandada i la passió. La segona etapa (1906-1920) comença amb la fundació de la Solidaritat catalana (1906) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), on publicarà la major part dels seus assajos, cursos i memòries fins el 1920, i inclou els seus grans articles com a polític a Madrid. Viu el seu tercer gran moment productiu (1920-1931) durant els últims anys de president de la Mancomunitat, mentre exerceix com a arquitecte i publica molts articles entre 1920 i 1923, abans de l’exili a França durant la dictadura de Primo de Rivera. La quarta etapa (1931-1936) és la de més plenitud comunicativa, la viu durant la República. El seu partit perd i manen les esquerres. Puig es refugia en els escrits científics i en els congressos a l’estranger. El nomenen Honoris Causa per la Universitat de Barcelona al 1934, publica fins a 36 textos l’any 1931 i bat el seu rècord al 1936 amb 43! Sobretot a l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta bona etapa de Puig com a assagista científic es trunca amb la Guerra Civil i amb la dictadura del general Franco, durant la qual seguirà publicant molt discretament.

Una de les constatacions més curioses de la vigència de la prosa de Puig, nascut fa 152 anys, és que alguns dels seus articles icònics podrien aplicar-se a la situació política actual. Tot i que li va tocar viure moments molt més trasbalsats que els nostres, amb pistolerisme, guerra, exilis i depuració franquista, els seus oponents -ell els hi deia els «administratius castellanistes»- eren els mateixos d’avui. Els textos que Puig escrivia fa més de cent anys, segueixen vigents. L’atac injustificable dels militars a la revista satírica Cu-cut! al 1906 recorda als atacs als col·legis electorals l’1-O. I com els partits van reaccionar formant la Solidariat Catalana seria la foto posterior de Colau, Forcadell i Puigdemont. La mala articulació entre Catalunya i Espanya sobre la que Puig va vessar tanta tinta segueix lluny de ser resolta. I si canviem els noms d’Eduardo Dato o de Francisco Silvela pels de Rajoy o Sánchez, els textos funcionen!. Primo de Rivera va difamar, amb campanyes d’intoxicació informativa, l’obra de la Mancomunitat. De tantes mentides Puig se’n defensava amb la seva coneguda sèrie d’articles «La Mancomunitat de Catalunya i el Dictador», que va escriure amb el mateix esperit amb què el rector de la UAB, el Col·legi de Periodistes, i tantes altres institucions han intentat contrarestar les mentides de la premsa espanyola manipuladora. El judici als presos polítics recorda als articles abrandats de Puig en defensa de víctimes polítiques del catalanisme del seu temps, com «Els nostres companys processats» que va escriure el 1897 en defensa de Prat de la Riba, també detingut per organitzar un acte catalanista; i «El cas Folch i Torres», del 1927, en aferrissada defensa de Joaquim Folch i Torres, destituït per la «dictablanda». Com Romeva, Ponsatí, Puigdemont… Puig i Cadafalch denunciava sovint que no s’aconseguiria mai res a l’erm parlamentarisme de Madrid i buscava suport a l’estranger. I la va encertar. Els seus Honoris Causa internacionals i la picada de cresta de la Universitat de Harvard a Franco el van salvar de l’ostracisme i va seguir l’activisme combatiu fins al final.

Dra. Tate Cabré i Massot

IMG-20190510-WA0000IMG-20190512-WA0005

Bookmark the permalink.

Comments are closed