El polític

mancomunitatL’inici del compromís de  Puig i Cadafalch amb la política el podríem datar a 1886, quan Puig ingressa en el Centre Escolar Catalanista, veritable viver de grans polítics dels anys a venir, com Prat de la Riba o Cambó.

En serà President el curs 1889-90. De fet, però, el seu patriotisme ja l’havia palesat als 16 anys en poemes publicats en “El Semanario de Mataró”.

El 1892 és delegat pel municipi de Mataró a l’Assemblea de les Bases de Manresa, convocada per la Unió Catalanista, que presidia el també arquitecte Domènech i Muntaner.
Sabem que el 1893 ja era membre de la Lliga de Catalunya, enquadrat en la secció de Literatura i Belles Arts.
Entre el 1890 i el 1900, Puig escriu sovint a “La Renaixença”, des d’on critica el caciquisme polític i reivindica l’estudi i la posada en valor de l’arqueologia i de l’arquitectura pàtria, com camí per arribar a l’ànima del país, a les essències de la nació catalana.
Domènech i Muntaner publicaria el manifest “Vers una arquitectura nacional” que va en la mateixa direcció i Prat de la Riba, en les primeres planes de “La nacionalitat catalana” (1906) utilitza un llenguatge semblant. Les “formes”, al servei de “fer país”.
El 1901, juntament amb Prat de la Riba, Cambó i d’altres, Puig contribueix a fundar la Lliga Regionalista de Catalunya. El portaveu del nou partit serà “La Veu de Catalunya” que, impulsat per Prat de la Riba, defensarà una actitud molt més intervencionista en la política que no pas ho feia “La Renaixença”.  Puig i Cadafalch en serà un dels escriptors assidus. El llenguatge emprat per Puig  és contundent; com quan escriu:
“…la qüestió catalana no és de bona o mala administració; no és de moralitat administrativa, no és solament de bon o mal govern, sinó que és una qüestió de ser o no ser.
Els catalans volem ser millor regits, més ben administrats; més abans que tot volem ser catalans amb tot el que necessita un poble per existir”…

El 1901 és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que mantindrà fins el 1905.
S’espera dels nous regidors que canviïn el funcionament corrupte de  la Institució i que hi aportin coneixement tècnic i professional.  I així ho promet Puig en un article a “La Veu de Catalunya” el Gener de 1902.  En tot cas, “L’Esquella de la Torratxa” publica una caricatura on li fa dir a Puig : ”La tasca és colossal / però a mi no m’arredra. / d’aquest mal casalot / no n’ha de quedar pedra sobre pedra.”

El 1906 es crea Solidaritat Catalana, com a reacció als fets del “Cu-Cut” i de “La Veu de Catalunya” i a la Llei de Jurisdiccions.
L’èxit electoral de Solidaritat va permetre que el 1907 Puig i Cadafalch fos elegit Diputat a Corts per Barcelona. En el discurs inicial Puig serà, com sempre, directe.  Enric Jardí en reporta aquest fragment :
“ante este Estado caduco, ante este Estado que no es el órgano adecuado de la variedad de ciudadanos; ante vosotros, representantes de las postrimerias de ese Estado centralista, venimos nosotros, los representantes de la libertat colectiva”…
Es mantindrà en aquest càrrec fins el 1910 intervenint, bàsicament, a favor de la cultura, les infraestructures i les transferències de serveis.
El 1913, Puig i Cadafalch entra a la Diputació de Barcelona; el que li permet treballar colze a colze amb Prat de la Riba, en una tasca que es farà més evident a partir de la creació de la Mancomunitat, el 1914.  Puig serà reelegit Diputat fins el 1923.
Després de la mort de Prat de la Riba, l’Agost de 1917, Puig i Cadafalch, que ja era un dels vuit membres del Consell Permanent de la Mancomunitat, n’és elegit President en vèncer, de forma força ajustada, l’altre candidat, en Joan Rovira i Agelet.

La col·laboració amb polítics de diversa ideologia , iniciada per Prat de la Riba, fou continuada per Puig i Cadafalch. D’una banda, perquè a tots dos els havia calgut fer de la necessitat virtut, atesa la complexitat política que reflectia el mateix Consell Permanent i de l’altra perquè es va produir un moment dolç en que foren nombrosos el polítics que varen saber posar-se al servei de construir el país, abans que cap altra interès partidista.
En tot cas, Puig va continuar i concretar el projecte de Prat d’una forma tan idèntica, que les actuacions es confonen i s’atribueixen, sovint, a un o altre protagonista, indistintament.
Puig i Cadafalch fou reelegit en el càrrec de President el 1919, 1921 i el 1923.
El 1920 Puig aconsegueix el traspàs de serveis i recursos de les quatre Diputacions catalanes a la Mancomunitat, el que permetrà – encara que dins d’una notable migradesa de recursos – donar una empenta al pressupost i als projectes de la Mancomunitat.

La tasca de Puig com president, tindrà molts fronts oberts. Un de molt important, la lluita a Madrid per aconseguir més autonomia per Catalunya, amb Cambó portant la veu cantant, com ja havia fet en vida de Prat.
L’altre front el tenia a Catalunya mateix, amb la radicalització dels partits polítics i sobretot de les centrals sindicals. La lluita entre sindicats i patronals que degenerà en el pistolerisme dels dos bàndols, la influència del triomf dels bolxevics a Rússia (1917), les vagues etc.. portaran a una situació social insostenible.
Albert Balcells té molt ben estudiat aquest període, on la Mancomunitat i el propi President eren cridats per fer arbitratges entre els bàndols enfrontats, amb un èxit molt migrat.
Tot plegat porta al cop de Primo de Rivera de 1923. Puig no se’n assabentà fins unes hores abans.
Després que Primo de Rivera acceptés de reunir-se amb el President de la Mancomunitat i de donar-li garanties de respectar el més essencial dels drets de Catalunya, el Consell Permanent de la Mancomunitat va fer públic un comunicat donant suport al general a partir d’aquelles bases.
Cap de les promeses no va ser complerta i el mateix dia que el comunicat de la Mancomunitat apareixia a la premsa, és prohibia el català en corporacions públiques i l’us de la bandera catalana, entre moltes altres vexacions.
Les conseqüències d’aquest fets pesaran com una llosa en les futures valoracions de Puig i Cadafalch com a polític, per be que sigui clara la traïció de Primo de Rivera a la Mancomunitat i al seu President.

A finals de l’any 1923 Puig i Cadafalch s’autoexilia a França per dedicar-se a activitats d’investigació en el camp de l’arquitectura i l’arqueologia.
Quan, el 1930 cau Primo de Rivera, Puig torna a ser diputat a la Diputació de Barcelona.
L’esclat de la guerra civil l’obliga a exiliar-se de nou a França, d’on tornarà el 1941.
Cal valorar especialment la seva tasca de mantenir viu l’Institut d’Estudis Catalans, presidint-lo i reunint-lo,clandestinament, a casa seva i el fet de salvar una molt important documentació de la Mancomunitat que, trobada molts anys després, ara és ben conservada en l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Morí el 23 de desembre de 1956, a l’edat de 89 anys i fou enterrat a Mataró, la seva ciutat natal.

Són diversos els historiadors que coincideixen a afirmar que Puig fou més un administrador que un polític. I ell mateix no s’amagà d’afirmar-ho a personatges com Pla o Azorin o en alguns dels seus propis discursos.  Estava convençut que el món dels polítics estava ple de lluites estèrils i partidistes i ell era un home amb un gran sentit pràctic i amb una gran cartera de projectes per tirar endavant.
Acceptà sempre, però, els llocs que el seu partit li designà convençut, molt probablement, de que malgrat les deficiències obvies, només el compromís polític permet de portar a terme les iniciatives importants al servei del país.

Esteve Mach Bosch