Membres d’honor

SANTIAGO ALCOLEA I BLANCH
Historiador de l’Art, és el director de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic (Casa Amatller) de Barcelona.
Especialista en les obres del Museo del Prado, ha col·laborat intensament amb la Generalitat de Catalunya en l’Inventari dels Béns de l’Església Catòlica catalana.

Com s’escau a un home format en els temps de la Renaixença, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) és una figura polifacètica, apassionada i compromesa, capaç de concentrar totes les seves energies en l’exercici simultani de la política, de l’arquitectura i de l’arqueologia i la història de l’art.
I no solament això, sinó que va saber conjugar aquests diferents camps d’acció en un únic discurs engrescador, construït sobre la base d’amplis coneixements històrics, que féu de les seves creacions arquitectòniques un veritable manifest d’identitat nacional, entesa sempre, però, com a singularitat integrada en un context europeu.
En realitat, podríem dir què l’arquitectura de Josep Puig i Cadafalch ve a ser la traducció plàstica de l’esperit de la Renaixença.”

ALBERT BALCELLS I GONZALEZ
Catedràtic d’Història Contemporània de la UAB.
Fou Vice Degà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Lletres i Ciències.
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Especialista en història social, és autor de nombroses publicacions relatives a la història política i social de Catalunya.

Puig i Cadafalch va ser el segon president de la Mancomunitat de Catalunya. Havia estat la mà dreta de Prat de la Riba en política cultural i la continuïtat va ser total entre 1917 i 1923. Fou reelegit sense rival el 1919, el 1921 i el 1923. Va ser durant l seva presidència quan les quatre diputacions catalanes traspassaren tots els seus recursos a la Mancomunitat i quan aquesta prengué més capacitat d’acció, tot i que no s’aconseguí la reclamada l’autonomia política. Els governs de la Mancomunitat continuaren sent estables, malgrat ser de composició plural. Va ser aleshores quan els telèfons, les biblioteques populars i altres serveis aconseguiren el màxim desplegament. Obligat a exiliar-se el 1936, no passà a la zona del general Franco ni s’hi adherí com altres del seu partit, la Lliga Catalana. Després de la guerra civil Puig i Cadafalch refundà clandestinament l’Institut d’Estudis Catalans el 1942 a casa seva. El seu nacionalisme català fou incommovible.”

ORIOL BOHIGAS I GUARDIOLA
Doctor arquitecte i urbanista per la ETSAB.
Ha estat president de la Fundació Miró, de l’Ateneu Barcelonès i Delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona.
És Creu de Sant Jordi (1991) per la Generalitat de Catalunya.
Fou premiat amb la Medalla d’Or del Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España (1990) i amb el Premi Ciutat de Barcelona (1999) entre d’altres.
Obra arquitectònica i urbanística en nombrosos països.

“Potser el més admirable de Puig i Cadafalch és la seva capacitat per donar unitat conceptual i metodològica a diversos i diferents camps disciplinars. Hi ha una mena de pensament unitari en la seva arquitectura pluriestilística, en la seva actuació política, en l’esforç d’investigació històrica i en el tarannà ciutadà i professional. Només cal analitzar l’arquitectura que desenvolupà al llarg de tota la vida: del modernisme al noucentisme, de l’eclecticisme historicista a la interpretació mediterrània dels classicismes vienesos. I tot amb la idea de fer participar l’arquitectura catalana –clapejada d’insuficiències i buits polítics i culturals— a la integritat dels moviments internacionals, un propòsit que explica també la seva tasca a la presidència de la Mancomunitat, els seus estudis sobre el romànic i la participació sovint fundacional en tantes institucions que han anat configurant la Catalunya moderna.”

EDUARD CARBONELL I ESTELLER
Catedràtic d’Història de l’Art Medieval a la Universitat de Girona i a l’UAB.
Fou Director General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya entre 1988 i 1994.
Impulsor de la vigent Llei de Museus ocupà, també, el càrrec de Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, des del que en va impulsar la reforma museogràfica.

Una faceta fonamental en l’obra política i cultural de Josep Puig i Cadafalch és sens dubte la seva participació en l’ordenació i creació del sistema de museus de Barcelona. Com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1902, Puig i Cadafalch promou i participa en la creació de  Junta Municipal de Museus i Belles Arts d’aquesta ciutat. A partir d’aquest moment comença un període d’ordenació dels museus en els edificis del Parc de la Ciutadella, que tindrà un moment decisiu el 1907 amb la constitució de la Junta de Museus de Barcelona amb la incorporació de la Diputació. En serà president Puig i Cadafalch. És el mateix any en que, per iniciativa d’Enric Prat de la Riba,  es funda l’Institut d’Estudis Catalans i Puig també hi participa. Es fusionen els museus de l’Ajuntament i la Diputació, s’ordenen les col·leccions d’Arts Decoratives i Arqueologia, després es definiran les col·leccions d’Art Antic i Modern i Art Contemporani. Es centren les bases del que després serà el gran desenvolupament del conjunt de museus de la ciutat al recinte de Montjuïc en els edificis de l’Exposició del 1929, i a Pedralbes, amb J. Folch i Torres. Un aspecte importantíssim de l’activitat de la Junta de Museus és l’obtenció de col·leccions per als museus de Barcelona; i aquí cal incloure la Missió de l’Institut d’Estudis Catalans a la ratlla de l’Aragó de 1907 dirigida pe ell mateix, i les diverses campanyes per la recuperació de les pintures murals romàniques dels Pirineus, sota la Mancomunitat entre 1919 i 1923 bàsicament amb J.Folch i Torres, sent president de la Mancomunitat Puig i Cadafalch (1917-1924). Després de la Guerra Civil, el 1942, tornà a presidir l’Institut d’Estudis Catalans.

Un altre aspecte fonamental de l’obra de Puig i Cadafalch és com historiador de l’art. Amb el seu estudi sobre l’Arquitectura romànica catalana (1909-1918), rigorós i exhaustiu, va definir una teoria sobre els inicis de l’arquitectura del primer romànic europeu. Això va representar l’explicitació de dos factors decisius per la historiografia i per l’art català. En primer lloc va situar els estudis sobre l’art català a nivell internacional, com estaven fent en aquells moments altres països com França o Itàlia,  publicant en les revistes científiques més prestigioses, i dictant cursos a diverses ciutats, com Londres (Courtauld Institut), Paris (Sorbonne), EEUU (Harvard), entre d’altres.  En segon lloc va donar a conèixer l’art català, bàsicament l’art antic i medieval català, a nivell internacional, com un art específic lligat a una terra i a una nació, i amb una continuïtat entre l’antic i el medieval. Citem els seus estudis: L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18), junt amb Antoni Falguera i Josep Goday;Le premier art roman (1928); La geografia i els orígens del primer art romànic (1930); L’architecture gothique civil en Catalogne (1935); L’escultura romànica a Catalunya a Monumenta Cataloniae (1949, 1952, 1954). Cal esmentar també les seves monografies sobre el monestir de Cuixà, les esglésies de Terrassa, i la portalada de Ripoll.
Podríem dir que sens dubte va internacionalitzar els estudis sobre l’art català i el mateix art català medieval.”

DANIEL GIRALT-MIRACLE
Crític d’art. Llicenciat en Ciències de la Informació.
Ha estat Director de la Fundació Caixa de Catalunya, del MACBA i de l’Espai Gaudí.
És Premi Nacional de Disseny de la Generalitat de Catalunya.
President emèrit de l’ACCA, és membre corresponent de nombroses acadèmies.
Ha comissariat un gran nombre d’exposicions d’art i d’arquitectura i exerceix com articulista i divulgador d’aquestes matèries en nombroses publicacions.

“El que més m’admira de Puig i Cadafalch és la magnitud de la seva obra i el polifacetisme de la seva figura. Evidentment, la Casa Terrrades, la Casa Amatller, la Casa Serra, el Palau del Baró de Quadras, la Casa Macaya, la fàbrica Casarramona, a Barcelona, i les caves Codorniu a Sant Sadurní són obres d’indiscutible referència del nostre modernisme, però darrera d’aquest personatge hi trobem un home de cultura colossal, que es va lliurar a la política, a la investigació històrica, a la construcció de país amb el mateix entusiasme, amb el propòsit de convertir Catalunya en un estat modern. “

JOSEP GUITART I DURAN
Doctor en Arqueologia per la Universitat de Barcelona.
Catedràtic d’Arqueologia de la UAB, és Director de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.
Fou Sots Director General de Museus, Arts Plàstiques i Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i Director General d’Universitats.
És membre de la Secció Històrica-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Puig i Cadafalch i l’arqueologia clàssica
L’aportació de Puig i Cadafalch a l’arqueologia clàssica pot semblar, d’entrada, un aspecte secundari de la seva trajectòria principal com  a arquitecte, com a polític i com a estudiós del romànic, però la realitat és que les activitats que va desenvolupar en aquest camp, en aparença tan llunyà, entronca plenament amb la seva personalitat intel·lectual. Aquestes activitats i molt especialment les seves dues contribucions més importants – les excavacions d’Empúries i els seus estudis de l’arquitectura romana a Catalunya – van ser fruits esplendorosos del seu talent i de la seva tenacitat, i han deixat una empremta profunda en la nostra arqueologia.”

RAMON MANENT I RODON
Fotògraf professional especialitzat en art, història i geografia.
Autor de multitud de publicacions relatives a l’art i a l’arquitectura, en col·laboració amb els millors especialistes, com Cirici Pellicer, Giralt Miracle, Santiago Alcolea, Joan Bassegoda, entre molts d’altres.

Puig i Cadafalch es un personatge polièdric:polític,arquitecte,historiador recuperador del patrimoni artístic de Catalunya.
Des de la meva perspectiva de fotògraf, el Puig que he descobert, és el de l`ARQUITECTE DE LA LLUM.Les seves obres m’ han mostrat  la magistral forma d’ integrar la llum en la seva creació ,aconseguint  uns espais intimistes,acollidors, entranyables com les de les “mil i una nit” :El pati de la casa Coll i Regàs de Mataró,el vestíbul del Palau Baró de Quadras,el pati de llums del Palau Macaya,els corredors interiors de la Casa Amatller, per citar-ne alguns.
Aquesta és per mi una de les facetes del gran diamant polièdric que és Puig i Cadafalch.”

LLUÍS PERMANYER I LLADÓS
Advocat, periodista i assagista, és redactor habitual de “La Vanguardia”.
Cronista de la ciutat de Barcelona.
Autor de nombroses obres sobre art, arquitectura i patrimoni cultural, amb especial atenció al Modernisme i a Puig i Cadafalch (Polígrafa 2001) Rebé el Premi Luca de Tena 1969 i el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme el 1987.

“Josep Puig i Cadafalch va ser un home de pedra picada i fermes conviccions. Va viure la certesa que tenia el privilegi d’intervenir decisivament en l’apassionant procés de recreació del seu país. Aquest tarannà, potser massa inflexible i cantellut per a un polític, va influir en la seva tasca rellevant d’arquitecte, que va deixar una petja de gran personalitat i vàlua. “

JOSEP MARIA SANS TRAVÉ
Historiador i arxiver. Llicenciat en Història Medieval per la UAB.
Fou Cap del Servei d’Arxius i més tard, Director General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
És acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Dirigeix l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Com a director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, saludo molt cordialment la constitució de l’Associació Cultural Amics de Josep Puig i Cadafalch. El nostre arxiu conserva el fons documental de Puig i Cadafalch, integrat per més de 215 arxivadors i carpetes amb els seus projectes, plànols, dibuixos, escrits, correspondència i tots els documents que deixen constància de la extraordinària personalitat del qui fou un dels principals arquitectes i polítics del nostre país. També, amb la col·laboració del MNAC, de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, estem impulsant l’edició de la darrera obra de Puig i Cadalfach, que no es va poder publicar en el seu temps. Em refereixo a l’Arquitectura cristiana preromànica de Catalunya. Per totes aquestes raons, m’adhereixo a l’associació amb la seguretat que contribuirà decisivament al millor coneixement de la vida i obra de Josep Puig i Cadafalch.”

JAUME SOBREQUÈS I CALLICÓ
Historiador i polític.
Catedràtic d’Història de Catalunya per la UAB.
Fou Senador per l’Entesa dels Catalans (1977) i membre de la Comissió dels Vint que redactà l’Estatut de Catalunya de 1979.
Fou Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC.
Creu de Sant Jordi 2008.
President de l’equip rector de la Universitat Catalana d’Estiu.
Autor de nombroses publicacions relatives a història medieval i contemporània de Catalunya.

“El 1922,….denunciant la manipulació que en feia l’Estat espanyol, Puig i Cadafalch escrivia : “La decadència dels pobles va sempre acompanyada de l’oblit de la pròpia existència. Els poderosos, si és necessari, inventen les glòries de llur passat i forgen les teories polítiques que ennobleixen les injustícies que han fet possible llur triomf”…” Jaume Sobrequés Historiador i polític Catedràtic d’Història de Catalunya de l’UAB

MANUEL CUSACHS I XIVILLÉ
Escultor.
Les seves peces formen part de corporacions oficials, espais públics, ordes religiosos i col·leccions particulars d‘Europa, EUA, Àsia, i Argentina.
És Creu de Sant Jordi (2001), Acadèmic per Mataró de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2007) i Fill adoptiu d‘Òrrius (2001) on hi té el taller i la residència.

Diverses eventualitats han fet que amb el pas dels anys interpretés, cinc vegades, el retrat i la figura de Josep Puig i Cadafalch.
Aquesta circumstància va motivar l‘interès per apropar-me a la seva personalitat.
He de dir que a casa, per influència de l‘àvia, li professaven una clara simpatia pel fet que el besavi, fuster, havia treballat per a ell en la seva època mataronina. L’admiració ja em venia d’aquí.
Més endavant les converses amb les seves nétes, Maria Lluïsa i Teresa (Titit), amb anècdotes i fotografies familiars, m‘aproparen a la seva intimitat i el record, en la meva adolescència, d’haver-lo conegut. ja gran però ple d‘humanitat, són les referències, les connotacions que m‘han ajudat a interpretar el seu retrat. M‘agradaria poder dir el seu caràcter.
Si la seva contumàcia política ha estat criticada, la saviesa, l‘art, la defensa de la cultura, les arrels i la llengua, així com la projecció internacional del nostre país i la nostra capital, són impecables.
Què més podem dir d‘una tal cabdal personalitat del qui fou el segon President de la Mancomunitat de Catalunya? Als mataronins ens honra la seva magnificència i els qui hem passat per l‘escola de Santa Anna del escolapis de Mataró, com ell, ens hi apropa un fraternal respecte.