ORIOL BOHIGAS, EN EL RECORD

El seu recent traspàs ha provocat un allau d’articles sobre una personalitat clau de la cultura catalana i sobre una tasca que és immensa.

S’ha remarcat la vàlua de l’aportació arquitectònica del seu despatx (MBM) amb Martorell i Mackay, referència ineludible per a dues dècades d’arquitectes arribats a l’exercici de la professió i  en les que fou, també,  l’arquitecte català més conegut a l’estranger.

Mà dreta de Narcís Serra i després de Pasqual Maragall, fou el creador formal de la Vila Olímpica el 1992 i de la vitalització de nombroses places i propostes urbanístiques per a la ciutat de Barcelona.

A banda de l’obra arquitectònica i de la tasca en l’àmbit de l’urbanisme  a Catalunya i a l’estranger, Bohigas fou un personatge clau  de la cultura catalana: director de la Fundació Miró, de l’Escola d’Arquitectura, president de l’Ateneu Barcelonès; sempre un revulsiu per millorar totes les institucions en les que va tenir-hi responsabilitat.

Bohigas va ser protagonista de primer ordre en l’àmbit museístic, arquitectònic, urbanístic, editorial i, en certa manera, polític.  Una presència que li atorgà molt de poder, acompanyat de les adhesions i les animadversions que hi van associades. Sobretot si la seva opinió esdevenia bàsica a l’hora de decidir encàrrecs. 

Escriptor prolífic de llibres i d’incomptables articles. L’estil directe i  afilat, com el de Puig i Cadafalch  o descarat i poca-vergonya, a voltes,  com el de Josep Ma. de Sagarra.  Polemista nat, provocador i conscientment insolent, si pensava que això animaria la polèmica.

En la seva llarguíssima llista d’articles a la premsa, n’hi ha dos d’especialment interessants sobre la figura de Puig.

El primer, de 1948, el va escriure a Destino  amb el títol : “José Puig i Cadafalch, arquitecto octogenario: la obra no realitzada”, del que reprodueixo aquests fragments:

Es al llegar a la tranquila senectud del octogenario cuando la propia obra- ya en el tránsito del campo de la experiencia al de la historia – se presta por entero a la primera valoración auténtica.

Hay pocos hombres que hayan abarcado como Puig y Cadafalch esferas intelectuales tan dispares.  Sería necesario, (…)  el comentario de un especialista para cada faceta de su obra. Y aun en cada una de ellas nos asombra su actividad portentosa.

Reduciéndonos, por ejemplo, al Puig y Cadafalch arquitecto, basta solo recordar la rica ornamentación gotizante que salpica nuestras mejores vías o la exuberancia barroca de esas portades características.  O quizás, mejor aún, hojear el álbum que, en 1904, se editó recogiendo, bajo el título “L’oeuvre de Puig i Cadafalch, architecte”, croquis y planos de sus mejores proyectos. Es inexplicable como, en el corto periodo de 1896 a 1904, un joven arquitecto puede realizar una labor tan definitiva.  (…) Quizá por ese entronque fundamental con la verdadera tradición arquitectónica, la obra de Puig ha resistido el olvido en que se ha hundido gran parte de la decoración fin-de-siglo (…) Tanto como la obra llevada a término, merecen su lugar en el intento de valoración de su gran actividad esos proyectos de gran alcance que por decisiones posteriores quedaron sin realización”.

I, tot seguit, parla de les frustrades realitzacions a Montserrat, a Poblet, o a Barcelona ( Montjuic, la plaça de Catalunya el monument a Guimerà)…” els projectes nimbats de l’aureola trista de les coses mortes abans d’hora”, en frase del propi Puig.

El segon aparegué  en el número de 18 de desembre del  2001  del diari El País  i porta per títol : “Puig i Cadafalch davant Ildefons Cerdà”.

Descriu Puig com …”una de las personalidades catalanas más insignes del s.XX, un equilibrio inteligente entre el modernisme i el noucentisme”… i en destaca …la ferviente oposición al ensanche de Ildefons Cerdà…. un parer que Bohigas entén i comparteix,  ….”contra la inexpresiva monotonía, contra la falta de jerarquía, contra la geometria copiada de…” les ciutats cursis de l’Amèrica del Sud “….

I acaba demanant …”atender los viejos argumentos de Puig i Cadafalch no solo como consideración crítica, sino como programa para establecer posibles mejoras …(…)…para crear puntos insólitos, alternancia de perspectivas …(…)… disonancias que permitieran superar la “cursilería de la cuadrícula”.

Puig i Bohigas varen tenir una curiosa relació – d’admiració mútua –  vinculada a Argentona, on el darrer hi va fer la seva primera obra, “La Solana” ( ara desapareguda) essent, encara, un estudiant.  Ho explica així en les seves memòries:

Aquesta aventura s’esdevingué entre els anys 45 i 46. Els meus oncles havien comprat un petit terreny a Argentona i se’ls acudí de confiar en un estudiant que encara no feia el primer curs de carrera. Vaig fer uns dibuixos que volien seguir els trets estilístics d’una tradició arquitectònica popular (…) La casa es construí, però, gracies a dues ajudes. La primera, la de l’arquitecte municipal -en Miquel Brullet -pare del meu bon company Manuel- que acceptà els meus dibuixets i àdhuc els va signar per poder passar el tràmit del Col·legi d’Arquitectes i de la llicència municipal.  La segona, la d’un bon paleta del poble – en Salvador Ventura – que hi desenvolupà tota la tradició local del bon ofici i subsanà la meva insuficiència  (…) Un dia, poc temps després d’acabar-se la casa, trucaren a la porta i es presenta en Josep Puig i Cadafalch.  En Puig tenia una casa d’estiueig a Argentona, feta amb una intel·ligent agregació de tres cases velles – uns bellíssims itineraris pintorescs – rodejades d’un nou mur de maó amb merlets escalonats i una gran barbacana de fusta que les unificava. Sempre m’ha semblat una de les peces més interessants de la seva obra. És en un punt dolç en el qual les reminiscències de William Morris donen un càlid aire de domesticitat a la barreja d’eclecticisme neogòtic en l’estructura i de modernisme en l’ornamentació. (…)  M’agradava molt la casa de Puig i la rondava encuriosit cada vegada que anava a dirigir la meva obreta. Per això em vaig emocionar tant quan els meus oncles m’explicaren la visita a “La Solana”. Sembla que en Puig hi va anar només per felicitar-los perquè tenien una casa que no queia en la cursileria del que aleshores es feia, a l’inici ja de les especulacions immobiliàries, una arquitectura poca-solta, que ni tan sols presentava l’escletxa cultural d’una certa tradició.

Puig i Cadafalch donava, en certa manera,  “l’alternativa” a un jove admirador seu.

I no es va equivocar: Bohigas ha vist la seva tasca reconeguda amb tota mena de premis, entre els que cal destacar el Premi Nacional d’Arquitectura d’España,  la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya

 A inicis de 2013 va acceptar immediatament  la proposta de ser un dels Membres d’Honor de la nostra Associació, recolzant vivament la idea  i  fent-nos arribar un breu escrit, tal com li havíem demanat, que resumia la seva opinió de  Puig. És el que segueix:

“Potser el més admirable de Puig i Cadafalch és la seva capacitat per donar unitat conceptual i metodològica a diversos i diferents camps disciplinars. Hi ha una mena de pensament unitari en la seva arquitectura pluriestilística, en la seva actuació política, en l’esforç d’investigació històrica i en el tarannà ciutadà i professional. Només cal analitzar l’arquitectura que desenvolupà al llarg de tota la vida: del modernisme al noucentisme, de l’eclecticisme historicista a la interpretació mediterrània dels classicismes vienesos. I tot amb la idea de fer participar l’arquitectura catalana –clapejada d’insuficiències i buits polítics i culturals— a la integritat dels moviments internacionals, un propòsit que explica també la seva tasca a la presidència de la Mancomunitat, els seus estudis sobre el romànic i la participació, sovint fundacional, en tantes institucions que han anat configurant la Catalunya moderna.”

Opinió que figura a la nostra Web, juntament amb la dels altres Membres d’Honor de l’Associació

Des del consell de redacció de la nostra revista “4 columnes. L’univers de Puig i Cadafalch” vàrem intentar organitzar una conversa amb Bohigas, sobre Puig i Cadafalch,  per publicar-la en el número 1, aparegut el 2019.  El seu delicat estat de salut no ho va fer possible. Hauria estat la seva darrera conversa publicada, sobre un tema que s’estimava especialment.

Descansa, Oriol, que bé t’ho mereixes!

Esteve Mach i Bosch

Arquitecte

Bookmark the permalink.

Comments are closed.