Recerca Històrica

Aquesta secció té per objectiu la recerca i publicació de textos – en la seva totalitat o parcialment – o declaracions del propi Josep Puig i Cadafalch, com també de persones que hagin parlat d’ell, per difondre el seu pensament sobre aquells temes que va tractar i de la Catalunya que li va tocar viure al llarg de la seva dilatada existència i que abraça des de la pèrdua de la resta de l’imperi colonial espanyol (1898), la Setmana Tràgica (1909), la fundació de la Mancomunitat de Catalunya (1914) – que presidí durant sis difícils anys -, la Dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil i, finalment, la dictadura franquista.

 

Teatralització que es va fer amb motiu de la IV Diada Puig i Cadafalch davant la seva casa natal

 

fotoIV DIADA PUIG I CADAFALCH dissabte 22/12/2012, ens visità Josep Puig i Cadafalch. L’acte tingué lloc davant la seva casa natal, a el carreró 39 de Mataró.

QUÈ ENS DIU EL SR JOSEP PUIG I CADAFALCH ?
Benvinguda al Sr. Josep Puig i Cadafalch (1867-1957)
MEM.-Sr Josep PUIG i CADAFALCH sigueu molt benvingut a la vostra estimada ciutat de Mataró !!!
Ens plau en gran mesura tenir-vos entre nosaltres, mataronins romàntics però perseverants, actius i positius. Aquesta vostra estada aquí davant la vostra casa natal, de ben segur que sorprendrà però a la vegada, agradarà molt als mataronins perquè, crec que us ho hem de dir, més d’un i més de dos creiem que estem en deute amb vos .
El Mataró dels anys cinquanta en ple règim franquista estava molt atemorit i no gosava aixecar el cap ni la veu per demanar un clamorós record per a vos, el seu fill més universal. No obstant i així, un bon grup de valents varen fer alguns actes, amb la intenció tots ells de mantenir viu el vostre record.
I ara nosaltres mataronins d’avui, estem aquí per reivindicar que aquesta vostra casa natal sigui considerada Patrimoni Històric. I en aquesta direcció fa temps que hi estem treballant. Vam fer una campanya promoguda pel MEM ( Moviment Educatiu del Maresme) en la que s’hi van adherir 44 entitats, moltes, no?ah! i 850 signatures a nivell individual, demanant com ara que el nostre Ajuntament faci les gestions necessàries per aconseguir-ho.

Puig i C.- Molt bé, molt bé, mataronins del Segle XXI !!!
Estic molt content i agraït que us recordeu de la meva persona.
He anat pujant per la Rambla i la Riera, engalanada per celebrar el Nadal amb molta gent que tranquil·lament passeja i va mirant els aparadors de les botigues, per cert molt boniques totes.
Ah!!! Però alguns m’han reconegut, d’altres no. Es clar, fa tants anys!!! Per mi els anys tenen una altra dimensió, sembla ben bé ahir, quan em criava per aquests carrers de dintre muralla, fonamentada sobre les restes de l’Iluro romana. Mataró llavors tenia 20.000 habitants, que la feien la primera ciutat de Catalunya en població després de Barcelona…( tot mirant-se-la amb nostàlgia ) I ja fa 145 anys que aquesta casa que em va veure néixer. Estic tan content que encara estigui en peu !!!

Mataroní .- Escolteu, que ens podeu dir d’aquesta casa?

Puig i C.- Una casa modesta de l’amplada d’un cos que marcava la llargada de les bigues que venien del Pirineu. En aquesta casa propietat de la família des del 1.701 ja hi vivia el meu rebesavi.. Va anar seguint la família Puig molts anys, gent religiosa, gent treballadora, amb el comerç i la indústria van fent-se a poc a poc una modesta posició. Va arribar en el meu pare en Joan Puig i Bruguera, que es casaria l’any 1865 amb la meva mare Teresa Cadafalch de nissaga pagesa centenària. Al poc temps vaig néixer jo, el primer fill de pares d’alguna edat. Únic fins als quatre anys de matrimoni, La mare em deia que jo era un nen mimat, quiet i una mica tímid.. Però renoi !!! vaig quedar un xic destronat quan van néixer les meves dues germanes bessones la Mercè i l’Àngels. Llavors tenia 5 anys.

Mataroní .- Recordeu de què treballaven els vostres pares ?

Puig i C.- Els meus pares seguiren la indústria dels teixits de la seda, fetes en telers a mà i les blondes al coixí fetes per les mans àgils de les pageses. “Conservo un record de la vida familiar: els tràfecs de la indústria de les puntes; la compra a Múrcia i Andalusia de la seda; el cabdellar-la en canons de canya i després en rodets; la preparació dels dibuixos, el picar dels patrons i el repartir la feina a centenars de pageses de Mataró, d’Argentona, de Cabrils, d’Òrrius, de Dosrius, de Llavaneres, de Sant Cebrià, de Vallalta, etc.; el control a la bona de Déu de la feina ben feta i de la seda esmerçada.

“Al costat d’aquesta vida industrial hi havia la vida agrícola. El camp regulava el nostre menjar amb l’encant de la successió del temps.”

“D’aquesta vida modesta en sortien sovint els homes d’empresa. D’un argenter de davant de casa aquí en el carreró mataroní sortiren els Cabot, argenters i comerciants a Barcelona que no haurien fet mal paper al costat de la gent del mateix cognom que constitueix una part de l’aristocràcia que habita a les vores del Charles River de Boston a Massachusetts. Gent com aquesta, emparentada amb nosaltres des del temps del meu pare, fundaren la indústria del gènere de punt que des de Mataró ha penetrat els grans mercats del món. A Madrid establien son comerç; l’Amèrica era poblada per gent sortida d’aquestes modestes cases de Mataró.”

El règim d’indústria patriarcal morí en el meu temps destruïda per la màquina. D’aqueixos sentiments en quedà un cert solatge en el fons del meu cor, que me féu mirar amb mals ulls la pujada de la indústria moderna que deixava enrere l’ofici dels menestrals.

Escrivia llavors; “Jo no sé perquè no crec en la civilització d’un poble que no produeix art. A l’art antic de debò, l’ha substituït una mena de quincalla, a l’honradesa antiga, una honradesa de quincalla també. Per això en esborrar-se per l’onada tremenda que s’emporta l’art d’altres temps, em cal plorar com qui veu desaparèixer i enfonsar-se el casal que ha aixoplugat sos pares i sos avis.

Mataroní.- Sr.Puig i Cadafalch, on vàreu estudiar vos?

Puig i C.- Vaig estudiar a l’Escola Pia de Sta. Anna de Mataró, fins acabar el batxillerat. De la meva vida d’estudiant de batxillerat en conservo records més precisos. Fou l’entrada al col·legi el que despertà el meu primer sentiment de català vexat per la imposició d’una llengua que no era la meva ni la de la meva nissaga. Hi ha un episodi banal que es grava en la meva consciència per tota la vida: “Els meus pares, en parlar al director, la conversa fou en Català. Els meus pares s’acomiaden i el director se’m dirigeix a mi en un altra llengua, que no és la de casa ni la dels meus companys. Estranya impressió la meva, en sentir-me tractat de nova manera. La idea depoble dominat, colonitzat, subjugat, passa en forma imprecisa pel meu sentiment”
“Durant tot el temps dels meus estudis, l’ús de la llengua catalana fou per mi propugnat i vaig obtenir que la prosa i la poesia catalanes fossin admeses en les vetllades literàries.”

Participava des de molt jove als Jocs Florals, tot i que la meva poesia no és una cosa a destacar, la Sra. que m’acompanya em recordava una poesia sobre Burriach´ que vaig escriure als 16 anys.

Companya : La recita

Mataroní.- Quan vàreu iniciar la vostra carrera ?

Puig i C.- El pas a la vida universitària és, per al fill d’una ciutat petita, un canvi gros a la vida. Vaig començar la meva carrera a la universitat de Barcelona l’any 1883, vaig anar a parar a un quart pis del carrer Ample, d’un capellà que era de Vic, ambient vigatà catalanesc, ambient de ciències, químiques i de ciències naturals.

D’amagat del meu pare, estudiava a la facultat de Ciències fisicomatemàtiques al mateix temps que feia la preparació per entrar a l’Escola superior d’Arquitectura. Sempre he recordat el saber i el coneixement dels meus mestres arquitectes Elies Rogent i Domènech i Montaner.

Mataroní.- Com era l’ambient cultural d’aquell temps ?

Puig i C.- L’ambient cultural mataroní, estava representat per Terenci Thos i Codina, Josep Manent, Josep Vinardell, Josep Ma. Pellicer … encapçalaven La renaixença a Mataró. Mentre a Argentona es desenvolupava l’excursionisme científic, promogut per Francesc Carreras i Candi. El 1.888 crearem l’associació Artístic-Arqueològica Mataronesa, amb ella es començar a salvaguardar el patrimoni històric de Mataró, com les restes romanes d’Iluro. Vam fer també una sèrie d’actes culturals per la recaptació de diners per a la reconstrucció del Monestir de Ripoll, recordo l’estàndard commemoratiu per presidir l’església que es va elaborar i que vam dissenyar junts amb l’Emili Cabanyes. El Museu de Mataró en és avui hereu d’aquella aquella associació, estava situada aquí davant mateix, dins l’Escola d’Arts i Oficis, malauradament desapareguda.

A Barcelona presidí al 1889 el Centre Escolar Catalanista on un grup d’universitaris organitzàvem trobades i cursos, allà va conèixer destacats catalanistes com Prat de la Riba, permeteu-me que reprodueixi uns paràgrafs de son discurs que sintetitzen la situació actual amb precisa cruesa:: “La pàtria catalana, gran o petita, és l’única pàtria nostra” i parlar de l’esclavitud de les nacions quesubsisteixen encara”; “avui ja per molts, Espanya és sols un nom indicatiu d’una visió geogràfica com ho és Europa. Avui són moltsels que veuen clar que Espanya no és una nació, sinó un Estat; i que es penetren de la diferència que va de l’Estat, obre d’homes, entitat artificial, a la Nació, entitat natural, producte de l’espontaneïtat, del desenvolupament històric; i som molts també els que, penetrats d’aquesta diferència, volem que els Estats siguin nacionals; perquè entenem que la Nació és la persona social, i tota persona social, pel sol fet d’ésser-ho, té dret a proclamar la seva sobirania”.

Va ser als 34 anys al 1901 quan ja el meu compromís actiu en la política nacional i la meva carrera d’arquitecta em porten a viure a Barcelona.

Mataroní.- Vos vareu ser arquitecte municipal, de Mataró, veritat ?

Puig i C.- Sí, en acabar la carrera amb 24 anys, vaig substituir Emili Cabanyes en el càrrec d’arquitecte municipal l’any 1.892, el mateix any que em casava amb Àngels Màcia i Monserdà, amb la que vam tenir la nostre única filla la Pilar. Van ser 5 anys fecundíssims, amb aquella força que et dona la joventut, vaig dedicar totes les meves energies en l’obra pública per a millorar la ciutat de Mataró i l’arquitectura.

Can Sisternes.(1891)
La reforma del Rengle el mercat cobert de la Plaça Gran.(1892)
La xarxa de clavegueram i de sanejament.
El proveïment d’aigües.
La Beneficència, que va ser un asil d’orfes.
La casa Parera i la botiga la Confiança (1894)
I la magnifica casa Joaquim Coll i Regàs (1895)

A Argentona:
Vaig dirigir l’ampliació de l’església amb la Capella del Sagrament.
El Casal de Can Garí a el Cros. ( El Cros 1898-1899)
I la obra de la meva casa d’estiueig. (1897-19)

Per cert. Estic molt content que últimament s’hagi arribat a un acord per salvar-la del seu deteriorament. Deixeu-me felicita efusivament a tots els que vareu estar treballant perquè aquesta meva casa d’estiueig a Argentona es pugui recuperar.

Hem sento molt honorat davant els molts actes que organitzà l’ajuntament de Mataró i la societat Mataronina a la que hem sento tant orgullós de pertanyé. Dir-vos també que m’emociona molt especialment veure defensar aquesta casa on vaig néixer, senzilla casa de cos sense valor arquitectònic, però de gran valor sentimental. Son les cases de cos mataronines patrimoni del nostra passat que desitjo podeu preservar. Agreixo molt que tants anys de d’esforç i treball siguin tant reconeguts, lluny de la vanitat personal, sinó com a llegat cultural i artístic per aquesta Catalunya meva terra que tant estimo.

Ma.Àngels- Així ho desitgem tots, Sr. Josep Puig. Per això estem avui aquí reunits. Perquè sabem que a més de ser un gran arquitecte, també vau ser Diputat a les Corts de Madrid, on vareu defensar sempre a Catalunya, President de Catalunya amb la Mancomunitat, President de l’Institut d’ Estudis Catalans, un gran arqueòleg, mestre del nostre estimat mataroní Marià Ribas entre d’altres, i un immillorable historiador de l’Art Romànic.

Gràcies a vos i al vostre equip es van poguer salvar grans obres d’Art Romànic, quan vau anar al Pirineu el 1907, fa més de cent anys, amb mules, no hi havia cotxes , ni carreteres i vau salvar totes les dificultats, La vostra obra sobre els estudis d’art romànic han estat reconeguda en ser anomenat Doctor Honoris Causa per diferents universitats d’Europa i EE.UU.
Per tant us mereixeu de totes totes , que es divulgui la vostre gran i extensa obra,,de tant i tant variades facetes.
Li donem moltes les gràcies, per la seva presència i aprofitem per desitjar-li Molt

Bon Nadal !

Puig i C.- BON NADAL I MOLT BONES FESTES A TOTS !!

La carrera ciclista de Puig i Cadafalch

Un relieve en la Casa Macaya recuerda al arquitecto modernista y la bicicleta con la que se movía por Barcelona

capitelEl ciclista del capitel de la Casa Macaya, obra de Puig i Cadafalch X. Casinos

Josep Puig i Cadafalch es uno de los grandes arquitectos del modernismo catalán, además de un referente del nacionalismo político a finales del siglo XIX y principios del XX. Su obra es prolífica, especialmente en Barcelona, en la que intentó fundir arquitectura y política en la creación de un estilo autóctono que combinaba elementos del gótico medieval con los de la casa solariega catalana.

Uno de estos ejemplos es la Casa Macaya, un palacio modernista que Puig i Cadafalch diseñó en 1901 en el número 108 del paseo Sant Joan. Fue concebido como residencia del industrial Román Macaya Gibert. Hoy es propiedad de La Caixa y declarado bien de interés cultural. Vale la pena detenerse en la observación de su fachada porque incluye detalles sorprendentes. Quizás el que más, el ciclista que preside uno de los capiteles de la entrada principal, que podría pasar desapercibido a no ser por su historia.

Resulta que el ciclista es el propio Puig i Cadafalch, inmortalizado por el escultor Eusebi Arnau, uno de los colaboradores habituales en la obra del primero. La Casa Macaya fue construida al mismo tiempo que la Casa Amatller del paseo de Gràcia. Por este motivo, el arquitecto tenía que realizar continuos viajes de una obra a otra, y para trasladarse con rapidez lo hacía a lomos de una bicicleta como la del capitel.

La simultaneidad de los trabajos de ambos edificios podría explicar las similitudes arquitectónicas entre las dos obras maestras del modernismo, como la composición asimétrica y policromada de la fachada y la importancia de los vacíos. El segundo capitel de la entrada lo preside un relieve que representa a un campesino sobre un burro, una montura muy distinta de la bicicleta. Esto hizo pensar que el autor lo que quería plasmar era el contraste entre el campo y la ciudad, entre la tradición y la modernidad de la época.

En cualquier caso, podría considerarse a Puig i Cadalfalch también como referente del ciclismo urbano en Barcelona un siglo antes del Bicing.

(Publicat en la Vanguardia del 17/12/2014).

 

JOSEP PUIG I CADAFALCH, un mataroní Universal

L’any 2.009, impulsat pel MEM Moviment Educatiu del Maresme, s’inicià una campanya per donar a conèixer el nostre il·lustre mataroní, i al mateix temps demanar a l’Ajuntament que prengués les mesures legals per a conservar i rehabilitar la seva casa natal, al Carreró, 39 de Mataró, destinant-la a “Centre d’Interpretació “ de la seva persona i la seva obra.
A tal fi es féu una campanya en la qual s’adheriren 42 entitats de Mataró i Argentona i 850 signatures a nivell individual, que es presentaren a l’Ajuntament de Mataró el dia 23 de desembre.
El mateix dia a 2/4 de 8 del vespre, va tenir lloc la conferència “ Josep Puig i Cadafalch, un mataroní Universal” al Museu Arxiu de Sta. Maria, en la qual hi van intervenir el Dr. Ramon Reixach, el Sr. Manuel Cusachs, la Dra. Clara Masriera i l Dr. Joan Santacana.

Cal dir que va ser un èxit, quedant la sala petita pel nombrós públic assistent.
Aquí us presentem el video de la conferència.

 

Puig i Cadafalch vist pels altres (Cambó, Xammar i Sagarra)

Josep Puig i Cadafalch és citat en un munt de memòries de persones contemporànies que el van conèixer. Ens sembla particularment interessant reproduir, encara que sugui de forma fragmentada, què diuen, què pensaven, com el veien. La visió particular de cada un d’ells ens permet veure facetes i aspectes de Puig i Cadafalch inèdites, a voltes anecdòtiques, que ens poden ajudar a tenir una visió més propera i humana del nostre personatge.

Us oferim la visió que d’ell tenien el polític Francesc Cambó, el periodista Eugeni Xammar i l’escriptor i assagista Josep M. de Sagarra.
En primer lloc us oferim la de Francesc Cambó que publicà a les seves “Memòries”:

“Estava més dotat per l’arquitectura pública que per a la privada”
Josep Puig i Cadafalch.- Hom intel·ligent i culte; excel·lent escriptor, sobretot en la polémica; orador mediocre però incisiu i temible; gran treballador i metòdic i constant en el treball; apassionat fins a la meitat de la seva vida, després va saber administrar, sense ofegar-los, els seus apassionaments. Amic excel·lent, constant i lleial, en la fortuna i en l’adversitat. Amb no més orgull que el corresponent a la consciència exacta del propi valer ; no més vanitat que la inevitable en els homes que tenen dona i fills. En la segona meitat de la seva vida fou acusat de cúpid: l’acusació és una infamia en el sentit que hom volgués atribuir-li la menor incorrecció en la seva conducta pública o privada. Un xic interessat, és cert que s’hi tornà a les darreries de la seva existencia… no més del que ho és l’honest català corrent.

Com a arquitecte, Puig és discutit. En la primera època de la vida en què la seva manera coincidia amb la moda, tal volta fou excessivament elogiat; després, en canviar la moda, ha estat excesivament deprimit: l’estructura central de l’Exposició de 1929 fou obra de Puig… i ningú pot negar-li grandesa en la concepció. Josep Puig i Cadafalch estava més dotat per l’arquitectura pública que per a la privada. Pot sentir, com qui més, la grandiosa ordenació d’una plaça, d’un temple, d’un palau solemnial. No pot comprendre, perquè ell no les sent, les comoditats i el confort d’una casa privada. Puig no ha viscut mai confortablement. Jo he fracassat totalment en les suggestions queli he fet, durant més de trenta anys, perquè, en viatjar, anés a un bon hotel i veiés com es viu avui. Inútil ! Maino he aconseguit que a París, on anava tan sovint, deixés el rònec Hôtel Richepense!

Però si és discutit com a arquitecte, els seus rivals envejosos – tots catalans! – el discuteixen també com a arqueòleg i poden negar l’alta vàlua, universalment reconeguda, dels seus estudis sobre art i especialmente sobre arquitectura románica.

Puig i Cadafalch sentía la política a bursades. Quan no tenia una tasca, i una tasca molt important, afer, i que li vingués molt de gust, Puig s’eclipsava. Llavors sols el vèiem, de tant en tant, a les reunions de la Comissió d’Acció Política, on sempre tenia alguna cosa interessant a dir. Els moments culminants de l’actuació política de Puig, segons la meva memoria, foren els següents: Campanyes periodístiques a “La Renaixença” els anys 1896 i 1897; campanyes a “La Veu de Catalunya” des de la seva aparició com a diari (gener de 1899) fins a l’entrada com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona el 1902. Viva actuació a l’Ajuntament els dos o tres primers anys. Actuació parlamentària a la primavera de 1907, quan dirigía la minoría regionalista, mentre jo estaba convalescent de la bala d’Hostafrancs. En exercir, amb dignitat, altura i eficacia, la Mancomunitat de Catalunya des de la mort de Prat fins a la Dictadura de Primo de Rivera, que la va dissoldre. Cal dir aquí, en honor de Puig i Cadafalch, que mantigué les tradicions de Prat de la Riba, desenvolupant l’acció cultural, mantenint la col·laboració de tots els partits catalans… i fins, perquè la semblança fos major, tenint descuidades i conduïdes vers situacions molt difícils les finances de la Mancomunitat.

Puig és, ha estat sempre, un excel·lent amic. Ho era de Prat, que tan pocs en tenia, però, cosa curiosa, malgrat tenir els mateixos anys i ésser els amics més íntims, sempre es tractaren de vostè. Jo no sé quan s’inicià la nostra amistat: fou abans que el segle (XX) comencés.

Ha estat sempre cordialíssima, sense una sola ombra. Ell sabia que jo sentía com a propis els seus èxits i jo sabia que ell sofría totes les meves penes i desgràcies.”

(De “Memòries, 1876-1936)” de Francesc Cambó. Ed. Alpha S.A. Barcelona, 1981, pag. 497).

 

Puig i Cadafalch i la Conferència de Comunicacions i Trànsit (1921)
El periodista Eugeni Xammar i Puigventós (1888-1973), al seu llibre de memòries titulat “Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret”, ens narra amb el seu estil planer i didàctic la seva experiència – positiva – arran de l’organització de la Conferència de Comunicacions i Trànsit, que es va portar a terme a Barcelona l’any 1921, del 21 de març al 20 d’abril, patrocinada per la Societat de Nacions, i la positiva intervenció de Josep Puig i Cadafalch, en la seva qualitat de president de la Mancomunitat de Catalunya.

“- Com van anar les coses per Barcelona?

Molt bé. El contrast entre el món oficial de Madrid i el món oficial de Barcelona va colpir els meus companys de viatge. Arribats a Barcelona a les deu del matí, érem al Palau de Sant Jordi a migdia, entràrem immediatament en contacte amb el señor Ramon Conill (sic), secretari de la Presidència, i el propi president de la Mancomunitat, senyor Puig i Cadafalch, ens rebia un quart després i sense que res li demanessin posava a la nostra disposició el palau de la Diputació de Barcelona pera instal·lar-hi les oficines de la Conferència del Trànsit. Restava únicament un punt per resoldre; ni la Diputació ni la Mancomunitat no disposaven d’una sala prou gran per a les sessions plenàries. Però aquella mateixa tarda resolien la dificultat en el curs d’una entrevista amb l’alcalde, señor Coll i Rodés, un jove prohom de la Lliga regionalista, advocat i home amabilíssim. Per a les sessions plenàries la Conferència disposaria del Saló de Cent així com d’una sèrie de dependències per al president, els vice-presidents, els caps de delegacions i els alts funcionaris. Les més amples facilitats a tot arreu i per part de tothom. Deu dies foren necessairs, a Madrid, per a aconseguir amb un personatge insignificant una entrevista inútil. Deu hores foren suficients, a Barcelona, per a entrevistar-nos amb els dos homes més importants que ens calia veure, i obtener d’ells tot el que ens feia falta. Dos móns diferents. Satisfets i bocabadats, els meus companys romangueren a Barcelona tot just quaranta-vuit hores per a donar un cop d’ull a la ciutat i se’n tornaren tot seguit a Ginebra – ja havien perdut prou temps! – convençuts que, per a la seva Conferència del Trànsit, la Societat de Nacionas havia trobat el lloc ideal. La realitat, arribada l’hora, no els va fer quedar malament. No crec que les deliberacions i les resolucions de la Conferència de Barcelona tinguessin gaire importancia ni cap mena de transcendencia. D’una cosa estic segur, però. L’organització de la Conferència del trànsit fou perfecta i els delegats de més de quaranta països se’n van tornar a casa contents. Els presidents de les conferències tècniques de la Societat de Nacions no eren elegits pels delegats a la Conferència, sinó designats d’ofici pel Consell de la Societat. Per a presidir la Conferència de Barcelona el Consell va designar M. Gabriel Hanotaux, membre de l’Acadèmia Francesa i delegat de França a la primera Assemblea. Entre el preident Hanotaux i el president Puig i Cadafalch, que no es coneixien personalment, va saltar tot seguit l’espurna de la mútua simpatía. El president Puig va posar immediatament el propi despatx a disposició de M. Hanotaux, que no el va aceptar, conformant-se amb un despatx menys sumptuós. Homes de gran cultura general tots dos, les relacions entre els presidents Hanotaux i Puig van confluir de pressa cap a un punt d’interès concret: el romànic català, que el president Hanotaux no coneixia (era, a setanta anys, la seva primera visita a Catalunya). Del romànic català, i del romànic francés, el president Puig ho sabia tot i, al voltant del romànic, la simpatía inicial entre els dos homes s’havia convertit en amistat quan va acabar la Conferència. Gràcies a la relació amistosa entre els dos presidents i a les atencions de tota mena que el president Hanotaux va trovar prop de l’alcalde señor Coll i Rodés tot va anar com una seda. (…)

Els treballs pròpiament dits de la Conferència van començar l’endemà i van durar fins el dia 20 d’abril, data de la sessió de clausura. Foren treballs que des del punt de vista d’aquest llibre no tenen història. Cap delegat no es va plànyer que Barcelona fos la seu de la Conferència del Trànsit. Al contrari, tots aquells senyors, i les seves respectives senyores, semblaven contentíssims. A les senyores, així com al personal femení del secretariat, el president Puig i Cadafalch feia trametre uns magnífics pomells de flors tres diez cada semana. Molt afortunat aquest gest del president Puig, com ho fou també la seva idea de convidar tots els participants a la Conferència, delegats i funcionaris, a una excursió a la muntanya i monestir de Montserrat, que es va celebrar sota un cel i un sol de primavera el dia 20 de març. Fou una excursió a la qual jo vaig anar de convidat, puix que d’organitzar-la a la perfecció se n’havia encarregat l’amic Ramon Conill, secretari i futur gendre del president.”

(De “Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret”, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1974. pag. 245, 246 i 249).

 

 

“Era tan gran polític com gran arqueòleg i com gran arquitecte”

Josep M. de Sagarra a les seves “Memòries” parla de Josep Puig i Cadafalch, a vegades de manera circumstancial o anecdòtiques. De totes elles n’hem seleccionat un parell prou siginificatives del nostre personatge i que Sagarra ens en parla amb la seva prosa elegant, planera, interessant i en aquest cas, fins i tot, divertida que ens mostra la part humana de Puig.

En la primera referència ens en parla pels volts de l’any 1911 quan es refereix a l’Institut d’Estudis Catalans i més concretament d’una de les seves seccions i diu:

“La Secció histórico-Arqueològica era la més pintoresca potser de l’Institut (…) El señor Puig i Cadafalch aleshores encara duia corbata d’artista i era tan gran polític com gran arqueòleg i com gran arquitecte. Ho era tot d’una manera volcánica i agresiva, i al mateix temps massissa i segura. El señor Puig es partia entre el treball i la polèmica i entre la intransigencia i la comprensió. Jo aleshores, com a tots ells, me’l mirava a distancia i amb respecte, i encara no m’havia arribat l’avinentesa d’estrènyer-li la mà.”

Més encavant Sagarra torna a referir-se a Puig i Cadafalch en ocasió d’una visita a la casa del profesor Amelung, alemany, el qual se li suposava que posseia un objecte molt apreciat i que el nostre personatge en una tasca mès pròpia d’un detectiu va intentar descubrir. Sagarra ho diu amb la gràcia que el caracteritza.

“Don Josep Puig i Cadafalch, que també asistí a la festa, no va ser temptat ni es dedicà a cap excés davant l’abundosa xarcuteria; les seves inquietuds anaven per un altre camí. Sabia que el profesor Amelung era propietari d’un rar objecte consistent en una mena de vedell o de moltó etrusc, de l’època dels toros ibèrics. El señor Puig tenia un gran interés per conèixer la curiosa bèstia, però també tenia interés perquè el profesor Amelung no s’adonés del seu gran interés. El señor Puig va fer tots els possibles per veure si entre els mobles, els pernils i els objectes artístics descobria el vedell etrusc. Realitzà un escorcoll intens, però dissimulat, amb un resultat negatiu, i aleshores pensà que potser el profesor Amelung guardava l’objecte en el seu jardí o confíos entre certs fragments escultòrics arrambats a la paret de la casa. Comunicà les seves impresions a Pijoan, i, quan ens acomiadàrem de l’amable germànic i de la seva familia, els dos il·lustres arquitectes, amb la meva modesta col·laboració, començaren a fer un treball, no sé si de lladres o de serenos, en el misteri del jardí del profesor, procurant no ser descoberts i gastant mitja capsa de llumins, per veyre si entre les precioses relíquies, que el savi Amelung mantenía a la intemperie, trobàvem el copdiciat vedell o mo,tó. Amb la contrarietat manifesta del señor Puig i Cadafalch, tots els nostres escorcolls foren inútils, i jo em pensó que l señor Puig, per consolar-se, arribà a la conclusió normalíssima que el vedell etrusc no existía i que probablement l’havia somiat algú, i que la persona que va informar-lo potser havia begut dos dits de massa.”

(Josep M de Sagarra: “Memòries”, Volum I. Ed. Aedos, Barcelona, 1954, p. 520.
(Resum de: Manuel Cusachs i Corredor)

 

 

Eugeni d’Ors repta a un duel a Puig i Cadafalch

Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954), escriptor i filòsof, va ser un personatge important a l’hora de crear i d’implantar la xarxa de biblioteques pel país, endegada per la Mancomunitat de Catalunya. Dirigí l’Escola de Bibliotecàries i fou nomenat director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, quan aquesta institució la presidia Josep Puig i Cadafalch. Eugeni d’Ors era un personatge amb un gran bagatge cultural però alhora abrandat i a vegades la rauxa s’imposava al seny. I en el cas que ens ocupa la rauxa li va jugar una mala passada quan va arribar a enviar els seus padrins per reptar en un duel al mateix president de Catalunya. D’aquest intent Puig i Cadafalch en sortiria vencedor, sense sortir del seu despatx, ni disparar cap tret. La biografia que de l’Eugeni d’Ors va fer l’ historiador Enric Jardí ho recull i que és el que us oferim a continuació:

El “cas” Ors o la “Defenestració” de “Xènius”

“Enric Prat de la Riba, el principal valedor d’Eugeni d’Ors a “La Veu de Catalunya” i a la Mancomunitat, que del càrrec de Secretari de l’Institut d’Estudis Catalans l’havia promogut al de Secretari del Consell de Pedagogia i posteriorment al de Director d’Instrucció Pública de l’entitat mancomunal, moria l’1 d’agost de 1917 deixant un buit ben difícil de cobrir. Pel novembre, era elevat a la Presidència de la Mancomunitat el seu eficaç col·laborador Josep Puig i Cadafalch, eminent arquitecte i historiador de l’art, però que era un home més rígid que no Prat i amb menys “mà esquerra” que el que havia sabut valorar els grans mèrits d’Eugeni d’Ors més que els seus innegables defectes, com la supèrbia, cosa que no pogué o no volgué fer Puig, persona que d’altra part, també tenia el seu orgull. El conflicte entre ambdós figures era inevitable, ja que el temperament susceptible del polític podia aparellar-se al de “Xènius”, amb el desavantatge, per part d’aquest, que en definitiva era un funcionari – de gran categoria, és cert – però, en tot cas, subordinat a Puig i Cadafalch, que ostentava el càrrec de President.

La topada es produí quan al director d’Instrucció pública de la Mancomunitat li foren exigits els comptes de les despeses efectuades amb motiu de la inauguració de la Biblioteca Popular de Cant de Mar (oberta el 8-XII-1919), però Eugeni d’Ors s’hi resistí i, el 10-I-1920, a la premsa de Barcelona apareixia una nota del mateix “Xènius” comunicant que havia renunciat al càrrec a causa d’unes diferències de criteri amb l’actual President que dificultaven l’aplicació de la política que, en matèria de cultura tenia projectada el Director d’Instrucció pública. Amb la seva decisió – afegia Ors també -, ell recuperava una “llibertat de judici que se m’ha fet necessària” o sigui que insinuava una discrepància ideològica amb Puig i Cadafalch. Com que aquella insinuació era perillosa en els temps agitats que corrien, el President reaccionà immediatament amb una “nota oficiosa” en la qual es desmentia que les diferències d’idees polítiques haguessin provocat la dimissió de “Xènius” i aclarí que existia una qüestió de pràctica administrativa: la seva resistència a justificar les despeses de Canet de Mar; en altres paraules s’hi deia que hi havia un cas de malversació. Llavors Eugeni d’Ors perdé els estreps: volgué reptar en un duel Puig i quan els seus padrins anaren a visitar el President sortiren de l’entrevista convençuts que la raó estava de part de la Presidència. Aquesta també fou, en definitiva, la conclusió del debat que, en el si de l’esmentada Assemblea de la Mancomunitat, volgueren promoure determinats diputats de signe esquerrà, entre ells Joan Casanovas (futur president del Parlament català) i en el qual es veié obligat a defensar Puig i Cadafalch l’eminent “noucentista” Jaume Bofill i Matas que, d’altra banda, havia estat prou amic de “Xènius” com per haver-li demanat que prologués el seu recull poètic La Muntanya d’Ametistes (1910).”

(Extret de D’Ors, per Enric Jardí (Gent Nostra, núm. 39. Barcelona, 1985, p. 24 i 27)

 

EL FERROCARRIL

Aquest escrit de Josep Puig i Cadafalch, sobre el ferrocarril, va sortir publicat al diari Noticiaro Mataronés el 28 d’octubre de 1894, amb motiu del 46 aniversari de la inauguració de la línia fèrria entre Barcelona i Mataró el mateix dia de l’any 1848, i de la que el mataroní Miquel Biada i Bunyol en va ser un dels seus principals promotors.

Puig i Cadafalch, de 27 anys, no es limita a commemorar l’efemèride sinó que es mostra molt crític vers aquelles persones “la colla de l’enveja”, aquells sectors que s’oposen per sistema davant de qualsevol avenç i opina que el temps posa les coses al seu lloc i que passats els anys sobresurt l’obra ben feta. Veneració per uns i l’oblit pels altres.

“Pretenc demostrar que la gent és sempre la mateixa, que l’any 48 i l’any de gràcia 1894 són per a nosaltres una mateixa cosa, que el poeta llatí va errar a l’escriure allò de: tempora mutantur… i que si avui la locomotora hagués de xiular per primera vegada espantant les gavines de la platja aquí passaria el mateix que aleshores: l’entusiasme dels uns, les rialles dels tontos, les trabes i entrebancs dels saberuts de la pràctica, les profecies de desgracies, els planys dels mals a la porta, fins els odis sense saber de què.

Passaria exactament com ara a qualsevol avenç, a qualsevulla cosa que sembli nova.

Pretenc deixar provat que no ens manca qui de la cosa dubtaria encara que el vapor sortint de la màquina de Stephenson hagués atronat el món, qui trobaria la cosa poc pràctica encara que fos vulgar i comú en altres països, qui la trobaria perjudicial i fins criminal que no mancaria premsa per a fer-la impopular ni lligues per a intentar aturar-la.

Per a provar-ho, no faig més que obrir un volum polsós del Diario de Barcelona de l’any 1848 i, entre les ratlles dels articles entusiastes, entre les frases d’elogi, entre les festes amb que Mataró saludava l’Empresa que s’atreví a batallar contra la brutal ignorància de tants, entre’ls brindis i els focs d’artifici i el Te-Deum i músiques, s’hi veu que passava aleshores el que ara passaria si el ferrocarril no fos fet i algú s’atrevís a fer-lo.

Havia passat el dia memorable; l’endemà els diaris venien plens de la narració del fet i es feien llengües de la solemnial cerimònia.

“He tenido lugar en el día de hoy el fausto suceso que anunciábamos. Queda solemnemente inaugurado el primer ferrocarril de Espanya, y Barcelona y Mataró ya no son más que una población. Ambas ciudades han estrechado el círculo de relaciones que las unían y sujetas por una línea de hierro quedan desde hoy hermanadas como dos buenas amigas para formar una liga de recíprocos intereses en provecho propio y en provecho común.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

La ciencia, la voluntad, la actividad y el trabajo se reunieron para vencer obstáculos y dar cima a la gran empresa. El público sabe la lucha de oposiciones con que ha tenido que lidiar el buen celo de las juntas diretoras que han estado al frente de la misma empleando la eficacia de prudentes al par que enérgicos medios.

Mientras tal sucedía, recibíanse ya las máquinas y aparatos y seguían los grandes trabajos de construcción, y como si se quisiese patentizar cuan importante era la resistencia que s‘oponia a la realización de tan notables esfuerzos, una montaña abría sus recónditos senos, para facilitar paso a la línea que iba a establecerse.”

Jo voldria esbrinar tota aquesta mena d’obstacles; més a manca d’investigació me’ls afiguro.

Igual que ara: la tonteria dels que ignoren, la tonteria dels que saben, i tota la colla d’interessos que, a cada avenç se’n va per terra, tota la colla de misèries que aleshores es remouen.

Llegeixo quer aital dia mans criminals cremen un pont novament construït; aquesta és l’obra de la darrera i la primera colla. Llegeixo també un periòdic que defensa l’ utilitat d’aital obra contra les envestides de la turbamulta en pes. Però el ferrocarril es fa. Mataró en rep perjudicis i beneficis: més l’obra és civilitzadora, l’obra és un avenç veritable.

Ara han passat anys: els noms de l’Empresa, dels enginyers, dels que assoliren fer la gran obra tots els recordem. La colla de l’enveja, de l’ ignorància, de les misèries, ningú la recordà.

Venerem qui donà l’empenta i oblidem aquells a qui Déu ha posat sobre la terra per a fer nosa a les obres dels altres.

Josep Puig i Cadafalch.
Barcelona, 26 octubre 1894

(Publicat en el Noticiero Mataronés, diumenge 26 d’octubre de 1894).

 

 

“Problemes actuals de la Universitat Catalana”

(Contingut de la conferència pronunciada pel Dr. Josep Puig i Cadafalch. Publicat a “Conferències sobre La Universitat de Barcelona. Organitzades per l’Associació Professional d’Estudiants de dret i donades en l’Ateneu Barcelonès. Edició de presentalla, no posada a la venda. Barcelona 1935)

Josep Puig i Cadafalch parla amb coneixement de causa fruit de la seva estada a les universitats de Harvard (EUA) i a la de La Sorbona (Paris). Fruit de la seva experiència suggereix canvis a la Universitat de Barcelona.

Vegeu-ne un resum del seu contingut.

“Porto, senyors, papers, no per llegir-los, sinó perquè crec que aquesta conferència, dintre la lleugeresa del gènere, ha d’estar documentada.

Jo començo per preguntar-me: què és una universitat? Ens podem fer aquesta pregunta tots els qui ens hem educat a les universitats d’Espanya. La resposta és difícil. Hom visita una universitat, en veu les instal·lacions, els laboratoris, els edificis, la biblioteca, i fins i tot quan penetra en la intimitat de l’ensenyament no és fàcil de trobar una persona preparada per a comprendre la varietat de ciències que formen una universitat (…) amb tot, jo tractaré de posar exemples. En les meves anades pel món n’he visitades algunes: Tolosa, Montpeller, París, Bonn, Freiburg, Cornell, Princeton, Bryn Mawr College, Harvard, Bucarest, Cluj, en dues de les quals he actuat un quant temps: a la Universitat de París i a la Universitat de Harvard. A París, abans de la Fundació Cambó, l’any 1925, vaig ésser invitat per la facultat de Lletres per exposar-hi els resultats de les meves recerques sobre el primer Art romànic a França. A Harvard, l’any següent, vaig exposar-hi durant un semestre els problemes de la geografia i els orígens del primer Art romànic. Les dues sèries de conferències van determinar dos llibres publicats.

He pogut, per tant, en el sector dels meus estudis d’aquestes universitats, conèixer mestres i deixebles, veure biblioteques i entreveure alguna cosa de llurs mètodes. Puc respondre, per tant, a la pregunta dient alguna cosa del que és Harvard i alguna cosa del que és la Universitat de París.

Harvard admira per les seves dimensions grandioses de la seva instal·lació i per la intensitat de la seva vida. Té unes 202 hectàrees. Tots sabem el que és una hectàrea; però ho sabrem millor recordant que és aproximadament una illa de la ciutat nova de Barcelona, i que la Universitat de Barcelona no ocupa més enllà de 5 ó 6 entre l’Hospital Clínic i l’edifici pròpiament de la Universitat.

Les despeses de Harvard són considerables. No fa molt temps que eren de 270.000.000 de pessetes aproximadament, i llavors tant o més que toty el pressupost d’Instrucció Pública de l’Estat Espanyol. (…)

A Harvard s’estudien totes les coses. Ella pot aplicar-se – fins a un cert punt – el lema de la Universitat de Cornell: Una institució on tothom pot instruir-se sobre el que desitja saber.

Harvard té en això una limitació: és una universitat per a homes solament. Les dones hi tenen prohibida l’entrada. (…)

Harvard, a més, és un fogar de vida pública i de discussió. i Nombrosos clubs la poblen i d’ella surten publicacions diverses. Un gran edifici destinat a la impremta de la Universitat indica el nombre de les seves publicacions. Jo no podria donar una idea del seu llarg catàleg, però penso deixar-ne entreveure la magnitud anant a un sector ben determinat: el que Harvard ha publicat referent a història de l’art català.

Per exemple, ha publicat la History of spanish paiting, del profesor Post, on una gran part és destinada a la pintura catalana. Romanesque Mural Paiting of Catalonia, de Kuhn, Jaume Huguet, de Rowlan. Deixo de parlar de les obres de Kingsley Porter, ben conegudes entre nosaltres.” (…)

Al costat d’aquesta universitat americana cal posar la Universitat de París. La Sorbona, una institució ben diferent, és després de la de Bolonya la més antiga d’Europa, i interessa el seu estudi perquè en ella i en les institucions que la rodegen, resten plasmats en institucions diverses tots els esforços fets a França per transformar la Universitat del segle XIII en la Universitat moderna actual.

I l’examen d’aquestes múltiples institucions és, per altra part, d’un gran ensenyament per a respondre a la pregunta amb què he començat la meva conferència. (…)

La Sorbona, com tots sabeu, va ésser fundada en temps de Sant Lluís, i constituïa, com les universitats medievals, una mena de corporació o de gremi amb tota la força que s’havia irrogat i que li donaven els privilegis reials. (…)

La característica de la Sorbona d’avui és principalment un doctorat difícil. La Universitat de París no esculleix el professorat en les formes usuals entre nosaltres. La Sorbona es nodreix dels homes que sobresurten en la presentació de llurs tesis doctorals, i això porta un nombre gros d’estudiants que senten la necessitat del treball, perquè, formats científicament, durament, podran resistir aquesta prova difícil, i aleshores trobaran oberta llur carrera científica. (…)

La Universitat de París no comprendria una activitat científica sense unes publicacions. Tampoc no podem endinsar-nos en el laberint de tantes publicacions de ciències diverses. Jo seguiré el mateix criteri que he seguit en parlar de la Universitat de Harvard: citar el que ha publicat d’Història de l’Art català.

Indicarem el que ha fet la institució petita que hi ha fundada a l’Institut d’Arts i Arqueologia amb nom de “Fundació per l’Art i Civilització de Catalunya”, la “Fundació Cambó”. Aquesta fundació durant els sis anys que pirta d’existència, ha cregut haver de publicar, i ha publicat, sis llibres. Les Chapiteaux de Sant Cugat del Vallès, de Baltrusaitis; La catalogne à l’époque romane, estudis de la cultura artística catalana en tots els seus aspectes, resultat de les conferencies de l’any 1930. La peinture catalane à la fin du moyen âge, conferències del 1931. L’architecture gothique religieuse en Catalogne, Valence et Baléares, per M. Pierre Lavedan, recerques personals del director de la fundació. Té en premsa L’architecture gothique civile en Catalogne, conferències del 1933. Ha patrocinat i dirigit la publicació de La Géographie et les orogines du premier art roman, editat per la casa Henri Laurens, a París, traducció de la meva obra publicada per l’Institut d’Estudis Catalans amb concurs de la Institució Patxot. (…)

Presentat aquest quadre, crec que estem en condicions de girar la vista a casa nostra i contemplar la Universitat de Barcelona.

Jo voldria avui posar en les meves paraules tota la contenció possible, car està lluny de mi el propòsit de la més lleu ofensa a ningú. Intentaré judicar la vella Universitat pels fets indiscutibles i, abans que tot, demano perdó per totes aquelles injustícies possibles que tenen per causa la dificultat del problema.

Seria injust judicar la vella Universitat de Barcelona per la comparació de la seva estructura externa amb les grans universitats del món que acabo de descriure. Els mitjans econòmics, el medi social on viuen, la força i el poder que les aguanta les fan incomparables. La descripció que he fet ens servirà per a conèixer el que és una Universitat, per a mesurar fins a quin punt ho és l’establiment que a la nostra ciutat difon la ciència oficial.

La Universitat no compleix el seu fi. Penso que estem tots d’acord en aquest judici, àdhuc l’Estat espanyol, en judicar la Universitat espanyola. La Junta d’Ampliació d’Estudis, creada fa anys, no és sinó una institució enfront de la Universitat, per a reformar la Universitat. L’Institut d’Estudis Catalans, dintre dels seus íntims propòsits, també tingué aquest objectiu. Anys enrere els Estudis universitaris catalans es fundaren per suplir allò de què la Universitat mancava: els estudis de Catalunya.

La nostra Universitat és, en el fons, un fragment d’universitat. Fins ara ha estat una universitat sense doctorat. La universitat espanyols formava una unitat material al cap de la qual era la Universitat de Madrid, que era l’única que podia donar el doctorat. Universitat que no pot donar el doctorat és universitat incompleta. No és una individualitat: és un fragment d’una gran individualitat. Aquesta és per a mi la primera acusació. (…)

La vella Universitat és mancada de llocs de treball en moltes de les ciències que professa. Aquesta ha estat la característica de la Universitat espanyola: el professor eloqüent defuig el control de la pràctica. Jo he cursat a Barcelona i a Madrid la llicenciatura i el doctorat en ciències físico-matemàtiques i vaig assistir a quatre o cinc cursos de física; mai no he treballat en un laboratori de física.

La Universitat de Barcelona, després, té el tort de la falta de mitjans econòmics amb què l’Estat l’ha dotada. No cal fer comparacions amb la Universitat de Harvard. Jo no puc pas fer tampoc comparacions del pressupost total de la Universitat de Madrid amb el de la de Barcelona. Puc fer-ne solament, i així ho comprendran els qui coneixen l’estructura del pressupost de l’Estat, d’unes partides concretes i clares.

Aqueixes partides són el pressupost de l’any 93.

Personal tècnic complementari.- A Madrid la quantitat destinada és 1.517.500 ptes.; a Barcelona, 190,000 ptes.
Material.- Madrid, 2.175.000 ptes.; Barcelona, 585.000 ptes.
Biblioteca.- Madrid, 71.900 ptes.; Barcelona, 31.300 ptes.
Despeses diverses.- Madrid, 3.664.000 pessetes; Barcelona, 74.500 ptes.
Obres.- A Madrid es destinen 1.575.000 ptes.; a Barcelona, 115.000 ptes.
Sumant aquestes xifres, Madrid té 9.003.400 pessetes i Barcelona, 995.000. és a dir, Madrid té més de nou vegades el pressupost de la Universitat de Barcelona.

(…) Si jo hagués de transformar la Universitat, proposaria una transformació radical. Voldria que la nostra Universitat, sense abandonar cap aspecte de la cultura, sense cap exclusivisme, fos oberta a tothom i a tota mena d’estudis; però fos la Universitat de la cultura catalana.

Enllaçaria després la Universitat clàssica amb les seves Facultats tradicionals, amb les altres institucions científiques de Barcelona. Això tindria l’avantatge immens de facilitar a la Facultat de Ciències, de Farmàcia i de Lletres, principalment, un utillatge riquíssim. (…)

Posaria la Universitat en contacte amb les necessitats del país i amb les del llicenciat i el doctor, i organitzaria ensenyaments que obrissin, sobretot als estudiants de les Facultats de Lletres i Ciències, altres horitzons diferents de l’ensenyament mateix. Enllaçaria la Universitat amb la vida pràctica, i tot universitari tindria coneixements per a aplicar la seva ciència. (…)

Per a transformar la Universitat, un dels sistemes ha estat l’autonomia. I una qüestió apressant és interpretar què és el govern d’una universitat autònoma. Veus aquí com es governa Harvard i coc es governa París. Harvard des de l’any 1650, en què va ésser fundat el petit Col·legi de Harvard, es governà per la Corporació, institució de nou persones que, des d’aleshores, ve renovant-se ella mateixa per votació dels seus membres (…) hi ha davant de la Corporació la institució dels inspectors: trenta-dues persones, dues de les quals són el president i el tresorer de la Corporació. Aquestes trenta-dues persones són renovades cinc cada any. Els inspectors controlen la Corporació que és la que administra. Són elegits per tots els qui tenen títol de la Universitat de Harvard. (…)

Al revés de Harvard, la Sorbona és una institució d’Estat. El ministre hi intervé per mitjà del rector, que és nomenat per decret a proposta seva. El rector és assistit pels inspectors de l’Acadèmia. Després d’això, gaudeix d’una ampla autonomia. (…)

Tot i el concepte uniformista i centralitzador que tenim de l’Estat francès, cada Facultat té el seu caràcter, cada doctorat té la seva forma especial. (…)

Entre les dues solucions, jo crec en la de l’autonomia; però aquesta exigeix l’existència d’un professorat conscient de la seva enlairada missió. (…)

Jo voldria que aquestes aspiracions fossin acollides per tots els homes d’estudi en els quals és comú el bon desig de veure realitzar a Barcelona l’ideal d’una Universitat formant i difonent la nostra ciència. (…)

Caldria sobreposar-nos a l’episodi actual i veure que tenim en la nostra mà fer aquí alguna cosa de civilització i devem i podem fer-la, perquè els nostre homes no són pas diferents dels altres. Racialment no ens separa res, de la universitat europea: ens en separen problemes de mètode i problemes de voluntat que ens són assequibles, i amb voluntat i amb mètode faríem pels nostres fills la Universitat que els donés la forta cultura a què tenen dret, a què té dret el poble català, i faríem en l’avenir la glòria científica de la nostra pàtria.”

ÍNDEX
Aquest cicle constava de set conferències. Vegeu-ne els ponents, els temes i les dades corresponents.

Josep Puig i Cadafalch “Problemes actuals de la Universitat catalana” (14 II 1935)
Agustí Pi i Suñer “Els congressos universitaris i l’autonomia” (21 II 1935)
Joan Estelrich “El problema cultural de Catalunya i la seva situació jurídica”(9 III 1935)
Pere Coromines “La lluita per la Universitat” (21 III 1935)
Pompeu Fabra “L’obra de la Universitat Autònoma” (29 III 1935)
Manuel Serra i Moret “Popularització de la cultura universitària” (8 IV 1935)
Josep Xirau “La Universitat futura” (2 V 1935)

 

Reivindicació de la casa natal de Puig i Cadafalch

El 23 de desembre de l’any 2009 -data de l’aniversari de la mort de Josep Puig i Cadafalch- es lliurà al Registre de l’Ajuntament de Mataró un document i un plec de signatures, en el que es demanava que la seva casa natal -Carreró número 39 de Mataró (actualment en venda)- es conservi i es rehabiliti com a centre d’interpretació de la seva figura i la seva obra.

S’hi adheriren 44 entitats i 850 particulars.

El document i la recollida de signatures va ser promogut pel grup “Salvem la casa natal de Josep Puig i Cadafalch”, adherit al MEM que va signar el document.

Aquest grup promotor es va integrar a la nostra entitat i els “Amics de Josep Puig i Cadafalch” s’ha fet seva la reivindicació que reproduim a continuació:

 

Mataró, Setembre de 2009

Benvolgut/da,

Des de fa uns mesos, el Moviment Educatiu del Maresme (MEM), ha impulsat una campanya per conservar i rehabilitar la casa natal de l’Il·lustre mataroní i català universal Josep Puig i Cadafalch.

Fins al moment s’han adherit a la campanya les següents entitats: Grup d’Història del Casal, Museu Arxiu Sta. Maria, Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, Associació d’Antics Alumnes de Valldemia, Federació d’Associacions de Veïns de Mataró, Associació de Veïns de: Mataró-Centre, Pla d’en Boet, Rocafonda i Peramàs-Esmandies, Coral Primavera per la Pau, CEIP Josep Manel Peramàs, mestres del CEIP La Llàntia i de l’Escola Bressol Rocafonda, membres de l’Agrupació Científico-Excursionista, de la Fundació Jaume Vilaseca, i del Grup d’Opinió Jaume Llavina, Cantaires de la Missa de les Santes, col·laboradors de Mataró Ràdio, … i moltes, moltes signatures a nivell individual.

Mataró té l’honor i l’orgull de ser la ciutat on va néixer l’insigne Josep Puig i Cadafalch, al número 39 del Carreró, en una casa de cós del s. XVIII, on hi van viure 6 o 7 generacions dels Puig. Aquesta casa, avui en mans d’un propietari particular, corre el perill de ser enderrocada. Encara que es conservés la façana catalogada, creiem que seria una pèrdua irreparable del patrimoni històric i cultural de Mataró. Fa pocs anys Mataró ja va perdre incomprensiblement la casa natal de Miquel Biada i Bunyol, propulsor del primer ferrocarril peninsular entre Barcelona i Mataró.

Josep Puig i Cadafalch, és un dels mataronins més il·lustres i una de les persones més importants de Catalunya en el camp de l’arqueologia, l’arquitectura i la política del segle XX. Fou enterrat al Cementiri dels Caputxins de Mataró per pròpia voluntat.

Va ser arqueòleg, historiador de l’art medieval i restaurador d’ermites i esglésies romàniques com fou el cas de Sant Miquel de Cuixà i Sant Joan de les Abadesses, entre d’altres. Empúries es salvaguardà gràcies a la seva intervenció. Recentment, hem pogut observar la magnífica escultura grega de L’Esculapi al Museu de Mataró, trobada gràcies a les seves investigacions.

També fou un dels millors arquitectes del Modernisme. A Mataró tenim algunes de les seves obres, com la casa Coll i Regàs, La Beneficència, i “El Rengle”, i a Argentona, hi ha la seva casa d’estiueig i Can Garí del Cros. Barcelona llueix la casa Ametller, la casa Macaya, la casa de les Punxes, Els 4 Gats i la fàbrica Casaramona (seu del “Caixa-Fòrum”). Aquest edifici va ser un referent per a la millora en les condicions de treball dels obrers.

Puig i Cadafalch fou també un polític eminent: Diputat a les Corts de Madrid, President de la Mancomunitat de Catalunya i President de l’Institut d’Estudis Catalans.

Així mateix, creà el Servei de Meteorologia, inicià la publicació de mapes geogràfics i geològics i propulsà la creació de biblioteques populars.

Aquesta brillant trajectòria fou internacionalment reconeguda al ésser anomenat doctor “Honoris Causa” per les Universitats de Friburg, París i Tolosa.

Però arribaren temps difícils i Puig i Cadafalch hagué d’exiliar-se arran del Cop d’Estat de Primo de Rivera i més tard durant la Guerra Civil. Al seu retorn se li prohibí l’exercici de la professió d’arquitecte.

Àmpliament reconegut el valor de la seva vida i obra, sempre a favor de la societat catalana, el progrés, i l’amor per l’art i el coneixement, creiem que aquest importantíssim personatge es mereix que es conservi i es rehabiliti la seva casa natal. La seva cèntrica situació, fa que sigui del tot adient la seva integració dins la ruta cultural de la ciutat, ampliant  així la ja existent “Ruta Puig i Cadafalch”, circumstància que permetria que fos un espai visitable per a tots els ciutadans, especialment estudiants i turistes.

 

Casa Natal de Josep Puig i Cadafalch

Campanya per recuperar i rehabilitar la casa natal de l’il.lustre mataroní i català universal.

Comissió que en forma part:

– Manuel Cusachs

– Margarida Colomer

– Gener Salicrú

– Jesús Nieto

– Ramon Reixach

– Assumpta Itxart

– Maria Salicrú

– Ma Àngels Mas

– Vicent García

 

                                       ADHESIONS 

 

  1. Amics de la Ciutat de Mataró
  2. Assistents a l’Escola d’Estiu del Maresme
  3. Associació Amics de Ca l’Arenas
  4. Associació Cultural Llibre Viu
  5. Associació d’Antics Alumnes Maristes
  6. Associació d’Antics Alumnes i Amics de

l’Escola Pia

  1. Associacions de Veïns de L’Havana i

rodalies

  1. Associacions de Veïns de Mataró Centre
  2. Associacions de Veïns de Peramàs –

Esmandies

  1. Associacions de Veïns de Pla d’en Boet
  2. Associacions de Veïns de Rocafonda
  3. Aules Sènior
  4. CEIP Camí del Cros
  5. CEIP Cirera
  6. CEIP Josep Manuel Peramàs
  7. CEIP Josep Montserrat
  8. Centre d’Estudis Argentonins
  9. Centre Natació Mataró
  10. Cercle Històric Miquel Biada
  11. CiU (Convergència i Unió)
  12. Club d’Opinió Jaume Llavina
  13. Col.laboradors de Mataró Ràdio
  14. Col.lectiu Teatre – EPMA
  15. Coral Primavera per la Pau
  16. Federació d’Associació de Veïns
  17. Foment Mataroní
  18. Fundació Jaume Vilaseca
  19. Grup d’Història del Casal
  20. Grup Ferroviari Mataró
  21. IES Argentona
  22. IES Miquel Biada
  23. IES Puig i Cadafalch
  24. Membres del Cor: Missa de Les Santes
  25. Membres de l’Agrup. Cient. Excursionista
  26. Mestres del CEE Les Aigües
  27. Mestres del CEIP Angeleta Ferrer
  28. Mestres del CEIP La Llàntia
  29. Mestres del CEIP Josep Montserrat
  30. Mestres de l’E. Bressol Rocafonda
  31. Moviment Educatiu del Maresme
  32. Museu Arxiu Sta. Maria
  33. OCUC (Org. Cons. Usuaris Catalunya)
  34. Plataforma Salvem Can Fàbregas
  35. Unió de Botiguers de Mataró

 

i 850 signatures a títol personal

 

 

Mataró a, 23 de desembre de 2009