Recerca Històrica

Bibliografia sobre Josep Puig i Cadafalch

Aquesta secció té per objectiu la recerca i publicació de textos – en la seva totalitat o parcialment – o declaracions del propi Josep Puig i Cadafalch, com també de persones que hagin parlat d’ell, per difondre el seu pensament sobre aquells temes que va tractar i de la Catalunya que li va tocar viure al llarg de la seva dilatada existència i que abraça des de la pèrdua de la resta de l’imperi colonial espanyol (1898), la Setmana Tràgica (1909), la fundació de la Mancomunitat de Catalunya (1914) – que presidí durant sis difícils anys -, la Dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil i, finalment, la dictadura franquista.

Teatralitzacióamb motiu de la IV Diada Puig i Cadafalch

davant la seva casa natal

IV DIADA PUIG I CADAFALCH dissabte 22/12/2012, ens visità Josep Puig i Cadafalch.
L’acte tingué lloc davant la seva casa natal, a el carreró 39 de Mataró.

QUÈ ENS DIU EL SR JOSEP PUIG I CADAFALCH ?

Benvinguda al Sr. Josep Puig i Cadafalch (1867-1957)
MEM.-Sr Josep PUIG i CADAFALCH sigueu molt benvingut a la vostra estimada ciutat de Mataró !!!

Ens plau en gran mesura tenir-vos entre nosaltres, mataronins romàntics però perseverants, actius i positius. Aquesta vostra estada aquí davant la vostra casa natal, de ben segur que sorprendrà però a la vegada, agradarà molt als mataronins perquè, crec que us ho hem de dir, més d’un i més de dos creiem que estem en deute amb vos.

El Mataró dels anys cinquanta en ple règim franquista estava molt atemorit i no gosava aixecar el cap ni la veu per demanar un clamorós record per a vos, el seu fill més universal. No obstant i així, un bon grup de valents varen fer alguns actes, amb la intenció tots ells de mantenir viu el vostre record.

I ara nosaltres mataronins d’avui, estem aquí per reivindicar que aquesta vostra casa natal sigui considerada Patrimoni Històric. I en aquesta direcció fa temps que hi estem treballant. Vam fer una campanya promoguda pel MEM ( Moviment Educatiu del Maresme) en la que s’hi van adherir 44 entitats, moltes, no?ah! i 850 signatures a nivell individual, demanant com ara que el nostre Ajuntament faci les gestions necessàries per aconseguir-ho.

Puig i C.- Molt bé, molt bé, mataronins del Segle XXI !!!

Estic molt content i agraït que us recordeu de la meva persona. He anat pujant per la Rambla i la Riera, engalanada per celebrar el Nadal amb molta gent que tranquil·lament passeja i va mirant els aparadors de les botigues, per cert molt boniques totes.

Ah!!! Però alguns m’han reconegut, d’altres no. Es clar, fa tants anys!!! Per mi els anys tenen una altra dimensió, sembla ben bé ahir, quan em criava per aquests carrers de dintre muralla, fonamentada sobre les restes de l’Iluro romana. Mataró llavors tenia 20.000 habitants, que la feien la primera ciutat de Catalunya en població després de Barcelona…( tot mirant-se-la amb nostàlgia ) I ja fa 145 anys que aquesta casa que em va veure néixer. Estic tan content que encara estigui en peu !!!

Mataroní .- Escolteu, que ens podeu dir d’aquesta casa?

Puig i C.- Una casa modesta de l’amplada d’un cos que marcava la llargada de les bigues que venien del Pirineu. En aquesta casa propietat de la família des del 1.701 ja hi vivia el meu rebesavi.. Va anar seguint la família Puig molts anys, gent religiosa, gent treballadora, amb el comerç i la indústria van fent-se a poc a poc una modesta posició. Va arribar en el meu pare en Joan Puig i Bruguera, que es casaria l’any 1865 amb la meva mare Teresa Cadafalch de nissaga pagesa centenària. Al poc temps vaig néixer jo, el primer fill de pares d’alguna edat. Únic fins als quatre anys de matrimoni, La mare em deia que jo era un nen mimat, quiet i una mica tímid.. Però renoi !!! vaig quedar un xic destronat quan van néixer les meves dues germanes bessones la Mercè i l’Àngels. Llavors tenia 5 anys.

Mataroní .- Recordeu de què treballaven els vostres pares ?

Puig i C.-  Els meus pares seguiren la indústria dels teixits de la seda, fetes en telers a mà i les blondes al coixí fetes per les mans àgils de les pageses. “Conservo un record de la vida familiar: els tràfecs de la indústria de les puntes; la compra a Múrcia i Andalusia de la seda; el cabdellar-la en canons de canya i després en rodets; la preparació dels dibuixos, el picar dels patrons i el repartir la feina a centenars de pageses de Mataró, d’Argentona, de Cabrils, d’Òrrius, de Dosrius, de Llavaneres, de Sant Cebrià, de Vallalta, etc.; el control a la bona de Déu de la feina ben feta i de la seda esmerçada.

“Al costat d’aquesta vida industrial hi havia la vida agrícola. El camp regulava el nostre menjar amb l’encant de la successió del temps.”

“D’aquesta vida modesta en sortien sovint els homes d’empresa. D’un argenter de davant de casa aquí en el carreró mataroní sortiren els Cabot, argenters i comerciants a Barcelona que no haurien fet mal paper al costat de la gent del mateix cognom que constitueix una part de l’aristocràcia que habita a les vores del Charles River de Boston a Massachusetts. Gent com aquesta, emparentada amb nosaltres des del temps del meu pare, fundaren la indústria del gènere de punt que des de Mataró ha penetrat els grans mercats del món. A Madrid establien son comerç; l’Amèrica era poblada per gent sortida d’aquestes modestes cases de Mataró.”

El règim d’indústria patriarcal morí en el meu temps destruïda per la màquina. D’aqueixos sentiments en quedà un cert solatge en el fons del meu cor, que me féu mirar amb mals ulls la pujada de la indústria moderna que deixava enrere l’ofici dels menestrals.

Escrivia llavors; “Jo no sé perquè no crec en la civilització d’un poble que no produeix art. A l’art antic de debò, l’ha substituït una mena de quincalla, a l’honradesa antiga, una honradesa de quincalla també. Per això en esborrar-se per l’onada tremenda que s’emporta l’art d’altres temps, em cal plorar com qui veu desaparèixer i enfonsar-se el casal que ha aixoplugat sos pares i sos avis.

Mataroní.- Sr.Puig i Cadafalch, on vàreu estudiar vos?

Puig i C.-  Vaig estudiar a l’Escola Pia de Sta. Anna de Mataró, fins acabar el batxillerat. De la meva vida d’estudiant de batxillerat en conservo records més precisos. Fou l’entrada al col·legi el que despertà el meu primer sentiment de català vexat per la imposició d’una llengua que no era la meva ni la de la meva nissaga. Hi ha un episodi banal que es grava en la meva consciència per tota la vida: “Els meus pares, en parlar al director, la conversa fou en Català. Els meus pares s’acomiaden i el director se’m dirigeix a mi en un altra llengua, que no és la de casa ni la dels meus companys. Estranya impressió la meva, en sentir-me tractat de nova manera. La idea depoble dominat, colonitzat, subjugat, passa en forma imprecisa pel meu sentiment”.

“Durant tot el temps dels meus estudis, l’ús de la llengua catalana fou per mi propugnat i vaig obtenir que la prosa i la poesia catalanes fossin admeses en les vetllades literàries.”

Participava des de molt jove als Jocs Florals, tot i que la meva poesia no és una cosa a destacar, la Sra. que m’acompanya em recordava una poesia sobre Burriach´ que vaig escriure als 16 anys.

Companya : La recita
Mataroní.- Quan vàreu iniciar la vostra carrera ?

Puig i C.- El pas a la vida universitària és, per al fill d’una ciutat petita, un canvi gros a la vida. Vaig començar la meva carrera a la universitat de Barcelona l’any 1883, vaig anar a parar a un quart pis del carrer Ample, d’un capellà que era de Vic, ambient vigatà catalanesc, ambient de ciències, químiques i de ciències naturals.

D’amagat del meu pare, estudiava a la facultat de Ciències fisicomatemàtiques al mateix temps que feia la preparació per entrar a l’Escola superior d’Arquitectura. Sempre he recordat el saber i el coneixement dels meus mestres arquitectes Elies Rogent i Domènech i Montaner.

Mataroní.- Com era l’ambient cultural d’aquell temps ?

Puig i C.- L’ambient cultural mataroní, estava representat per Terenci Thos i Codina, Josep Manent, Josep Vinardell, Josep Ma. Pellicer … encapçalaven La renaixença a Mataró. Mentre a Argentona es desenvolupava l’excursionisme científic, promogut per Francesc Carreras i Candi. El 1.888 crearem l’associació Artístic-Arqueològica Mataronesa, amb ella es començar a salvaguardar el patrimoni històric de Mataró, com les restes romanes d’Iluro. Vam fer també una sèrie d’actes culturals per la recaptació de diners per a la reconstrucció del Monestir de Ripoll, recordo l’estàndard commemoratiu per presidir l’església que es va elaborar i que vam dissenyar junts amb l’Emili Cabanyes. El Museu de Mataró en és avui hereu d’aquella aquella associació, estava situada aquí davant mateix, dins l’Escola d’Arts i Oficis, malauradament desapareguda.

A Barcelona presidí al 1889 el Centre Escolar Catalanista on un grup d’universitaris organitzàvem trobades i cursos, allà va conèixer destacats catalanistes com Prat de la Riba, permeteu-me que reprodueixi uns paràgrafs de son discurs que sintetitzen la situació actual amb precisa cruesa:: “La pàtria catalana, gran o petita, és l’única pàtria nostra” i parlar de l’esclavitud de les nacions quesubsisteixen encara”; “avui ja per molts, Espanya és sols un nom indicatiu d’una visió geogràfica com ho és Europa. Avui són moltsels que veuen clar que Espanya no és una nació, sinó un Estat; i que es penetren de la diferència que va de l’Estat, obre d’homes, entitat artificial, a la Nació, entitat natural, producte de l’espontaneïtat, del desenvolupament històric; i som molts també els que, penetrats d’aquesta diferència, volem que els Estats siguin nacionals; perquè entenem que la Nació és la persona social, i tota persona social, pel sol fet d’ésser-ho, té dret a proclamar la seva sobirania”.

Va ser als 34 anys al 1901 quan ja el meu compromís actiu en la política nacional i la meva carrera d’arquitecta em porten a viure a Barcelona.

Mataroní.- Vos vareu ser arquitecte municipal, de Mataró, veritat ?

Puig i C.- Sí, en acabar la carrera amb 24 anys, vaig substituir Emili Cabanyes en el càrrec d’arquitecte municipal l’any 1.892, el mateix any que em casava amb Àngels Màcia i Monserdà, amb la que vam tenir la nostre única filla la Pilar. Van ser 5 anys fecundíssims, amb aquella força que et dona la joventut, vaig dedicar totes les meves energies en l’obra pública per a millorar la ciutat de Mataró i l’arquitectura.

  • Can Sisternes.(1891).
  • La reforma del Rengle el mercat cobert de la Plaça Gran.(1892).
  • La xarxa de clavegueram i de sanejament.
  • El proveïment d’aigües.
  • La Beneficència, que va ser un asil d’orfes.
  • La casa Parera i la botiga la Confiança (1894).
  • I la magnifica casa Joaquim Coll i Regàs (1895).

A Argentona:

  • Vaig dirigir l’ampliació de l’església amb la Capella del Sagrament.
  • El Casal de Can Garí a el Cros. ( El Cros 1898-1899).
  • I la obra de la meva casa d’estiueig. (1897-19).

Per cert. Estic molt content que últimament s’hagi arribat a un acord per salvar-la del seu deteriorament. Deixeu-me felicita efusivament a tots els que vareu estar treballant perquè aquesta meva casa d’estiueig a Argentona es pugui recuperar.

Hem sento molt honorat davant els molts actes que organitzà l’ajuntament de Mataró i la societat Mataronina a la que hem sento tant orgullós de pertanyé. Dir-vos també que m’emociona molt especialment veure defensar aquesta casa on vaig néixer, senzilla casa de cos sense valor arquitectònic, però de gran valor sentimental. Son les cases de cos mataronines patrimoni del nostra passat que desitjo podeu preservar. Agreixo molt que tants anys de d’esforç i treball siguin tant reconeguts, lluny de la vanitat personal, sinó com a llegat cultural i artístic per aquesta Catalunya meva terra que tant estimo.

Ma.Àngels- Així ho desitgem tots, Sr. Josep Puig. Per això estem avui aquí reunits. Perquè sabem que a més de ser un gran arquitecte, també vau ser Diputat a les Corts de Madrid, on vareu defensar sempre a Catalunya, President de Catalunya amb la Mancomunitat, President de l’Institut d’ Estudis Catalans, un gran arqueòleg, mestre del nostre estimat mataroní Marià Ribas entre d’altres, i un immillorable historiador de l’Art Romànic.

Gràcies a vos i al vostre equip es van poguer salvar grans obres d’Art Romànic, quan vau anar al Pirineu el 1907, fa més de cent anys, amb mules, no hi havia cotxes , ni carreteres i vau salvar totes les dificultats, La vostra obra sobre els estudis d’art romànic han estat reconeguda en ser anomenat Doctor Honoris Causa per diferents universitats d’Europa i EE.UU.

Per tant us mereixeu de totes totes , que es divulgui la vostre gran i extensa obra,,de tant i tant variades facetes.

Li donem moltes les gràcies, per la seva presència i aprofitem per desitjar-li Molt Bon Nadal!

Puig i C.- BON NADAL I MOLT BONES FESTES A TOTS !!

La carrera ciclista de Puig i Cadafalch

Un relleu a la Casa Macaya recorda l’arquitecte modernista i la bicicleta amb la que es movia per Barcelona.El ciclista del capitell de la Casa Macaya, obra de Puig i Cadafalch (X. Casinos)

Josep Puig i Cadafalch és un dels grans arquitectes del modernisme català, a més d’un referent del nacionalisme polític a finals del segle XIX i principis del XX. La seva obra és prolífica, especialment a Barcelona, en què va intentar fondre arquitectura i política amb la creació d’un estil autòcton que combinava elements del gòtic medieval amb els de la casa pairal catalana.

Un d’aquests exemples és la Casa Macaya, un palau modernista que Puig i Cadafalch va dissenyar el 1901 al número 108 del Passeig de Sant Joan. Va ser concebut com a residència de l’industrial Román Macaya Gibert. Avui és propietat de La Caixa i declarat bé d’interès cultural.

Val la pena aturar-se en l’observació de la seva façana perquè inclou detalls sorprenents. Potser el que més, el ciclista que presideix un dels capitells de l’entrada principal, que podria passar desapercebut si no és per la seva història.

Resulta que el ciclista és el mateix Puig i Cadafalch, immortalitzat per l’escultor Eusebi Arnau, un dels col·laboradors habituals en l’obra del primer. La Casa Macaya va ser construïda al mateix temps que la Casa Amatller del passeig de Gràcia. Per aquest motiu, l’arquitecte havia de realitzar continus viatges d’una obra a una altra, i per traslladar-se amb rapidesa ho feia a lloms d’una bicicleta com la del capitell.

La simultaneïtat dels treballs de tots dos edificis podria explicar les similituds arquitectòniques entre les dues obres mestres del modernisme, com la composició asimètrica i policromada de la façana i la importància dels buits. El segon capitell de l’entrada el presideix un relleu que representa un pagès sobre un ruc, una muntura molt diferent de la bicicleta. Això va fer pensar que l’autor el que volia plasmar era el contrast entre el camp i la ciutat, entre la tradició i la modernitat de l’època.

En qualsevol cas, podria considerar-se a Puig i Cadalfalch també com a referent del ciclisme urbà a Barcelona un segle abans del Bicing.

(Publicat a la Vanguardia del 17-XII-2014).

JOSEP PUIG I CADAFALCH

un mataroní Universal

L’any 2.009, impulsat pel MEM Moviment Educatiu del Maresme, s’inicià una campanya per donar a conèixer el nostre il·lustre mataroní, i al mateix temps demanar a l’Ajuntament que prengués les mesures legals per a conservar i rehabilitar la seva casa natal, al Carreró, 39 de Mataró, destinant-la a “Centre d’Interpretació “ de la seva persona i la seva obra.

A tal fi es féu una campanya en la qual s’adheriren 42 entitats de Mataró i Argentona i 850 signatures a nivell individual, que es presentaren a l’Ajuntament de Mataró el dia 23 de desembre.

El mateix dia a 2/4 de 8 del vespre, va tenir lloc la conferència “ Josep Puig i Cadafalch, un mataroní Universal” al Museu Arxiu de Sta. Maria, en la qual hi van intervenir el Dr. Ramon Reixach, el Sr. Manuel Cusachs, la Dra. Clara Masriera i l Dr. Joan Santacana.

Cal dir que va ser un èxit, quedant la sala petita pel nombrós públic assistent.

Aquí us presentem el video de la conferència.

Puig i Cadafalch vist pels altres

(Cambó, Xammar i Sagarra)

Josep Puig i Cadafalch és citat en un munt de memòries de persones contemporànies que el van conèixer. Ens sembla particularment interessant reproduir, encara que sugui de forma fragmentada, què diuen, què pensaven, com el veien. La visió particular de cada un d’ells ens permet veure facetes i aspectes de Puig i Cadafalch inèdites, a voltes anecdòtiques, que ens poden ajudar a tenir una visió més propera i humana del nostre personatge.

Us oferim la visió que d’ell tenien el polític Francesc Cambó, el periodista Eugeni Xammar i l’escriptor i assagista Josep M. de Sagarra.

En primer lloc us oferim la de Francesc Cambó que publicà a les seves “Memòries”:

“Estava més dotat per l’arquitectura pública que per a la privada”
Josep Puig i Cadafalch.- Hom intel·ligent i culte; excel·lent escriptor, sobretot en la polémica; orador mediocre però incisiu i temible; gran treballador i metòdic i constant en el treball; apassionat fins a la meitat de la seva vida, després va saber administrar, sense ofegar-los, els seus apassionaments. Amic excel·lent, constant i lleial, en la fortuna i en l’adversitat. Amb no més orgull que el corresponent a la consciència exacta del propi valer ; no més vanitat que la inevitable en els homes que tenen dona i fills. En la segona meitat de la seva vida fou acusat de cúpid: l’acusació és una infamia en el sentit que hom volgués atribuir-li la menor incorrecció en la seva conducta pública o privada. Un xic interessat, és cert que s’hi tornà a les darreries de la seva existencia… no més del que ho és l’honest català corrent.c

Com a arquitecte, Puig és discutit. En la primera època de la vida en què la seva manera coincidia amb la moda, tal volta fou excessivament elogiat; després, en canviar la moda, ha estat excesivament deprimit: l’estructura central de l’Exposició de 1929 fou obra de Puig… i ningú pot negar-li grandesa en la concepció. Josep Puig i Cadafalch estava més dotat per l’arquitectura pública que per a la privada. Pot sentir, com qui més, la grandiosa ordenació d’una plaça, d’un temple, d’un palau solemnial. No pot comprendre, perquè ell no les sent, les comoditats i el confort d’una casa privada. Puig no ha viscut mai confortablement. Jo he fracassat totalment en les suggestions queli he fet, durant més de trenta anys, perquè, en viatjar, anés a un bon hotel i veiés com es viu avui. Inútil ! Maino he aconseguit que a París, on anava tan sovint, deixés el rònec Hôtel Richepense!

Però si és discutit com a arquitecte, els seus rivals envejosos – tots catalans! – el discuteixen també com a arqueòleg i poden negar l’alta vàlua, universalment reconeguda, dels seus estudis sobre art i especialmente sobre arquitectura románica.

Puig i Cadafalch sentía la política a bursades. Quan no tenia una tasca, i una tasca molt important, afer, i que li vingués molt de gust, Puig s’eclipsava. Llavors sols el vèiem, de tant en tant, a les reunions de la Comissió d’Acció Política, on sempre tenia alguna cosa interessant a dir. Els moments culminants de l’actuació política de Puig, segons la meva memoria, foren els següents: Campanyes periodístiques a “La Renaixença” els anys 1896 i 1897; campanyes a “La Veu de Catalunya” des de la seva aparició com a diari (gener de 1899) fins a l’entrada com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona el 1902. Viva actuació a l’Ajuntament els dos o tres primers anys. Actuació parlamentària a la primavera de 1907, quan dirigía la minoría regionalista, mentre jo estaba convalescent de la bala d’Hostafrancs. En exercir, amb dignitat, altura i eficacia, la Mancomunitat de Catalunya des de la mort de Prat fins a la Dictadura de Primo de Rivera, que la va dissoldre. Cal dir aquí, en honor de Puig i Cadafalch, que mantigué les tradicions de Prat de la Riba, desenvolupant l’acció cultural, mantenint la col·laboració de tots els partits catalans… i fins, perquè la semblança fos major, tenint descuidades i conduïdes vers situacions molt difícils les finances de la Mancomunitat.

Puig és, ha estat sempre, un excel·lent amic. Ho era de Prat, que tan pocs en tenia, però, cosa curiosa, malgrat tenir els mateixos anys i ésser els amics més íntims, sempre es tractaren de vostè. Jo no sé quan s’inicià la nostra amistat: fou abans que el segle (XX) comencés.

Ha estat sempre cordialíssima, sense una sola ombra. Ell sabia que jo sentía com a propis els seus èxits i jo sabia que ell sofría totes les meves penes i desgràcies.”

(De “Memòries, 1876-1936)” de Francesc Cambó. Ed. Alpha S.A. Barcelona, 1981, pag. 497).

Puig i Cadafalch i la Conferència de Comunicacions i Trànsit (1921)

El periodista Eugeni Xammar i Puigventós (1888-1973), al seu llibre de memòries titulat “Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret”, ens narra amb el seu estil planer i didàctic la seva experiència – positiva – arran de l’organització de la Conferència de Comunicacions i Trànsit, que es va portar a terme a Barcelona l’any 1921, del 21 de març al 20 d’abril, patrocinada per la Societat de Nacions, i la positiva intervenció de Josep Puig i Cadafalch, en la seva qualitat de president de la Mancomunitat de Catalunya.

“- Com van anar les coses per Barcelona?

Molt bé. El contrast entre el món oficial de Madrid i el món oficial de Barcelona va colpir els meus companys de viatge. Arribats a Barcelona a les deu del matí, érem al Palau de Sant Jordi a migdia, entràrem immediatament en contacte amb el señor Ramon Conill (sic), secretari de la Presidència, i el propi president de la Mancomunitat, senyor Puig i Cadafalch, ens rebia un quart després i sense que res li demanessin posava a la nostra disposició el palau de la Diputació de Barcelona pera instal·lar-hi les oficines de la Conferència del Trànsit. Restava únicament un punt per resoldre; ni la Diputació ni la Mancomunitat no disposaven d’una sala prou gran per a les sessions plenàries. Però aquella mateixa tarda resolien la dificultat en el curs d’una entrevista amb l’alcalde, señor Coll i Rodés, un jove prohom de la Lliga regionalista, advocat i home amabilíssim. Per a les sessions plenàries la Conferència disposaria del Saló de Cent així com d’una sèrie de dependències per al president, els vice-presidents, els caps de delegacions i els alts funcionaris. Les més amples facilitats a tot arreu i per part de tothom. Deu dies foren necessairs, a Madrid, per a aconseguir amb un personatge insignificant una entrevista inútil. Deu hores foren suficients, a Barcelona, per a entrevistar-nos amb els dos homes més importants que ens calia veure, i obtener d’ells tot el que ens feia falta. Dos móns diferents. Satisfets i bocabadats, els meus companys romangueren a Barcelona tot just quaranta-vuit hores per a donar un cop d’ull a la ciutat i se’n tornaren tot seguit a Ginebra – ja havien perdut prou temps! – convençuts que, per a la seva Conferència del Trànsit, la Societat de Nacionas havia trobat el lloc ideal. La realitat, arribada l’hora, no els va fer quedar malament. No crec que les deliberacions i les resolucions de la Conferència de Barcelona tinguessin gaire importancia ni cap mena de transcendencia. D’una cosa estic segur, però. L’organització de la Conferència del trànsit fou perfecta i els delegats de més de quaranta països se’n van tornar a casa contents. Els presidents de les conferències tècniques de la Societat de Nacions no eren elegits pels delegats a la Conferència, sinó designats d’ofici pel Consell de la Societat. Per a presidir la Conferència de Barcelona el Consell va designar M. Gabriel Hanotaux, membre de l’Acadèmia Francesa i delegat de França a la primera Assemblea. Entre el preident Hanotaux i el president Puig i Cadafalch, que no es coneixien personalment, va saltar tot seguit l’espurna de la mútua simpatía. El president Puig va posar immediatament el propi despatx a disposició de M. Hanotaux, que no el va aceptar, conformant-se amb un despatx menys sumptuós. Homes de gran cultura general tots dos, les relacions entre els presidents Hanotaux i Puig van confluir de pressa cap a un punt d’interès concret: el romànic català, que el president Hanotaux no coneixia (era, a setanta anys, la seva primera visita a Catalunya). Del romànic català, i del romànic francés, el president Puig ho sabia tot i, al voltant del romànic, la simpatía inicial entre els dos homes s’havia convertit en amistat quan va acabar la Conferència. Gràcies a la relació amistosa entre els dos presidents i a les atencions de tota mena que el president Hanotaux va trovar prop de l’alcalde señor Coll i Rodés tot va anar com una seda. (…)

Els treballs pròpiament dits de la Conferència van començar l’endemà i van durar fins el dia 20 d’abril, data de la sessió de clausura. Foren treballs que des del punt de vista d’aquest llibre no tenen història. Cap delegat no es va plànyer que Barcelona fos la seu de la Conferència del Trànsit. Al contrari, tots aquells senyors, i les seves respectives senyores, semblaven contentíssims. A les senyores, així com al personal femení del secretariat, el president Puig i Cadafalch feia trametre uns magnífics pomells de flors tres diez cada semana. Molt afortunat aquest gest del president Puig, com ho fou també la seva idea de convidar tots els participants a la Conferència, delegats i funcionaris, a una excursió a la muntanya i monestir de Montserrat, que es va celebrar sota un cel i un sol de primavera el dia 20 de març. Fou una excursió a la qual jo vaig anar de convidat, puix que d’organitzar-la a la perfecció se n’havia encarregat l’amic Ramon Conill, secretari i futur gendre del president.”

(De “Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret”, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1974. pag. 245, 246 i 249).

“Era tan gran polític com gran arqueòleg i com gran arquitecte”

Josep M. de Sagarra a les seves “Memòries” parla de Josep Puig i Cadafalch, a vegades de manera circumstancial o anecdòtiques. De totes elles n’hem seleccionat un parell prou siginificatives del nostre personatge i que Sagarra ens en parla amb la seva prosa elegant, planera, interessant i en aquest cas, fins i tot, divertida que ens mostra la part humana de Puig.

En la primera referència ens en parla pels volts de l’any 1911 quan es refereix a l’Institut d’Estudis Catalans i més concretament d’una de les seves seccions i diu:

“La Secció histórico-Arqueològica era la més pintoresca potser de l’Institut (…) El señor Puig i Cadafalch aleshores encara duia corbata d’artista i era tan gran polític com gran arqueòleg i com gran arquitecte. Ho era tot d’una manera volcánica i agresiva, i al mateix temps massissa i segura. El señor Puig es partia entre el treball i la polèmica i entre la intransigencia i la comprensió. Jo aleshores, com a tots ells, me’l mirava a distancia i amb respecte, i encara no m’havia arribat l’avinentesa d’estrènyer-li la mà.”

Més encavant Sagarra torna a referir-se a Puig i Cadafalch en ocasió d’una visita a la casa del profesor Amelung, alemany, el qual se li suposava que posseia un objecte molt apreciat i que el nostre personatge en una tasca mès pròpia d’un detectiu va intentar descubrir. Sagarra ho diu amb la gràcia que el caracteritza.

“Don Josep Puig i Cadafalch, que també asistí a la festa, no va ser temptat ni es dedicà a cap excés davant l’abundosa xarcuteria; les seves inquietuds anaven per un altre camí. Sabia que el profesor Amelung era propietari d’un rar objecte consistent en una mena de vedell o de moltó etrusc, de l’època dels toros ibèrics. El señor Puig tenia un gran interés per conèixer la curiosa bèstia, però també tenia interés perquè el profesor Amelung no s’adonés del seu gran interés. El señor Puig va fer tots els possibles per veure si entre els mobles, els pernils i els objectes artístics descobria el vedell etrusc. Realitzà un escorcoll intens, però dissimulat, amb un resultat negatiu, i aleshores pensà que potser el profesor Amelung guardava l’objecte en el seu jardí o confíos entre certs fragments escultòrics arrambats a la paret de la casa. Comunicà les seves impresions a Pijoan, i, quan ens acomiadàrem de l’amable germànic i de la seva familia, els dos il·lustres arquitectes, amb la meva modesta col·laboració, començaren a fer un treball, no sé si de lladres o de serenos, en el misteri del jardí del profesor, procurant no ser descoberts i gastant mitja capsa de llumins, per veyre si entre les precioses relíquies, que el savi Amelung mantenía a la intemperie, trobàvem el copdiciat vedell o mo,tó. Amb la contrarietat manifesta del señor Puig i Cadafalch, tots els nostres escorcolls foren inútils, i jo em pensó que l señor Puig, per consolar-se, arribà a la conclusió normalíssima que el vedell etrusc no existía i que probablement l’havia somiat algú, i que la persona que va informar-lo potser havia begut dos dits de massa.”

(Josep M de Sagarra: “Memòries”, Volum I. Ed. Aedos, Barcelona, 1954, p. 520.
(Resum de: Manuel Cusachs i Corredor)